Víctimes de la ‘xuleria’ i la gasiveria d’Espanya

Article publicat originalment a El Punt Avui.

No es pot entendre l’actual caos ni la inoperància estatals, del sistema ferroviari d’Adif i Renfe, especialment a Catalunya, si no es mira enrere. Perquè la inclemència climàtica inusual només ha estat la gota que n’ha fet vessar el vas, atès que ha posat de manifest un maltractament continuat, pervers i intencionat envers el sistema ferroviari a Catalunya. Quan, amb motiu dels esdeveniments del 1992, es va estrenar la primera xarxa viària d’alta velocitat, privilegiant l’Expo de Sevilla i menystenint els Jocs Olímpics de Barcelona, ja se’ls va veure el llautó! Certament, l’alta velocitat, l’AVE, era i és una bona iniciativa, car pretén apropar sense recórrer a l’avió la circulació de persones entre ciutats de l’Estat espanyol. Però la intenció no era tan sols aquesta, sinó que, en paraules d’una ministra de llavors –tant se val si del PP o del PSOE, en això hi ha unanimitat–, “Vamos a coser España con cables de acero”. Era una proclama d’imperi, no de democràcia. A Barcelona l’AVE va arribar el 2008! I a Europa, per Figueres, el 2010.

Efectivament aquesta és la raó fonamental per la qual s’ha programat i desenvolupat la xarxa d’alta velocitat. Amb la xuleria afegida de vanagloriar-se d’ésser, després de la Xina, la xarxa viària amb més kilòmetres d’alta velocitat; però la que té el menor volum de viatgers de totes les xarxes europees...! El problema és que tota aquesta xarxa s’ha de mantenir, permanentment, amb independència de la seva rendibilitat, i a més té la pretensió de seguir creixent! En resum, el manteniment es menysté i és, a més, inassumible. Els “cables de acero que cosen España” generen un dèficit pressupostari en el manteniment de les infraestructures d’aquesta xarxa. Però, a més, i encara pitjor, aquestes despeses, anualment, ens priven de la inversió necessària, quotidiana i imprescindible a la xarxa de rodalies dels ferrocarrils catalans. A Catalunya els migrats pressupostos per al seu manteniment reiteradament no s’executen, perquè l’Estat els deu xuclar per eixugar altres inversions o, si no pitjor, per malversació o per corrupció.

El fet que Catalunya avui tingui més de vuit milions d’habitants, igualant-se demogràficament gairebé amb Andalusia però amb una extensió territorial equivalent a una tercera part, ja fa evident que cal oferir una xarxa viària als seus usuaris amb més i millor oferta que la que seguim tenint des que érem 2 o 3 milions d’habitants. I encara més si hi afegim que som el país d’entrada a l’Estat espanyol des d’Europa i que l’actual autopista AP-7 està totalment col·lapsada i que el corredor mediterrani és reiteradament boicotejat i menystingut pel govern de l’Estat, o anul·lat, tal com el va intentar eliminar un govern presidit per Aznar, cosa que amb millor criteri la Unió Europea va impedir. Actualment la seva realització va a batzegades a balquena, i sempre boicotejat pressupostàriament, quan és evident que el corredor resoldria bona part d’aquests problemes.

Per a més inri, els minsos pressupostos comporten que l’estació de la Sagrera sigui allò que abans en dèiem “l’obra de la Seu”, és a dir una obra inacabable, amb retards que justifiquen la indignació dels afectats. L’actual crisi ferroviària no és un problema fruit de les inclemències del temps, és un problema de govern. I no del govern de la Generalitat, sinó de l’Estat espanyol, parlem clar. Un problema que a més comporta una visió esbiaixada que perjudica el mateix Estat, perquè aquesta visió imperialista està buidant el territori espanyol i el català. Els dèficits en xarxes de rodalies eficients, allà on la densitat demogràfica les demana perquè són imprescindibles, generen despoblació del territori i massificació a la ciutat, amb tot el que comporta de manca d’habitatges i altres dèficits. La Generalitat va vetllar, des dels seus inicis, per dotar el territori dels equipaments necessaris, administratius, sanitaris, educatius..., en la mesura de les seves capacitats pressupostàries. Primer la crisi econòmica i després la gasiveria pressupostària estatal van anar restringint l’eficàcia d’aquests serveis a la població, ensems que cada vegada s’incrementava el nombre d’usuaris, demogràficament.

Dissabte, manifestant-nos al carrer, seguíem reclamant massivament “Sobirania” i “Independència”, perquè ens sentim maltractats i amb traïdoria! Reclamem una gestió pròpia de la xarxa ferroviària per garantir un servei eficaç a tots els ciutadans de Catalunya! I perquè, encara que tothom ho vulgui ignorar, a la Constitució tenim rang de Nacionalitat i no de Regió.