Una reflexió sobre la intervenció militar a l'Iran

El tema de l'Iran no és nou. El no compliment dels seus compromisos relatius al desenvolupament del seu programa nuclear ja havia estat objecte de preocupació i advertiments per part dels Estats Units. Després de l’assassinat de la jove Mahsa Amini i les revoltes que sota el lema “Dona, Vida i Llibertat” es van succeir amb nombrosos assassinats, tortures i execucions. Obama, llavors president, no va actuar malgrat les promeses fetes als iranians.

Finalment, Israel amb el suport dels Estats Units, el juny del 2025, va destruir les instal·lacions nuclears. Les operacions actuals són diferents. No es tracta d'una operació fulminant i puntual sinó de la destrucció del règim dels aiatol·làs i de la Guàrdia Revolucionària de l’Iran.

Aquestes actuacions interpel·len evidentment el dret penal internacional, que sovint s'oblida que aquest dret va néixer precisament per acabar amb la impunitat dels crims contra la humanitat de dictadors i règims autoritaris: és un dret que s’estructura principalment a partir dels anomenats Principis de Nuremberg on es va jutjar els responsables del règim nazi. La intervenció d'Israel i Estats Units contra un règim que va assassinar en dos dies més de cinquanta mil manifestants indefensos, rematant-los als hospitals juntament amb els metges que en tenien cura, executant contínuament dissidents i manifestants inclosos menors d'edat, és coherent amb el dret internacional i amb les repetides demandes dels dissidents iranians a l'exili. De fet, Iran feia més de dos anys que assassinava a tota una generació entre 15 i 30 anys des de l’assassinat de Mahsa Amini, i molt abans, a raó de 4 execucions públiques diàries.

Però el que és molt important remarcar és que l'Iran era una amenaça letal no solament per Israel sinó per tot l’Orient Mitjà i per Occident. El seu programa nuclear un cop plenament desenvolupat suposava un domini total de la regió i la subseqüent resposta armamentista dels altres països i de retruc una amenaça per tothom. I a més l'Iran ha estat el promotor de tot el gihadisme des de Hamàs, Hezbol·là i els Houthis a més d’intervenir amb milícies i drons a la guerra d’Ucraïna.

Davant d'aquestes evidències, però, l’esquerra occidental ha optat per una política de complaença amb els botxins iranians tal com ho ha fet amb Hamàs a Palestina i el genocidi a Gaza obviant que l'Iran, Hezbol·là i Hamàs tenen com a objectiu declarat (a l'Iran constitucionalment establert), la total destrucció d’Israel.

Aquesta postura també la van adoptar als anys 70 quan Khomeini era un ídol a França i a l'Iran comunistes, estudiants i progressistes reclamaven la marxa del Xa. Khomeini va prendre el poder a l'Iran i immediatament els va assassinar tots, instaurant un règim teocràtic islamista en una regió, Pèrsia, que tradicionalment no era musulmana. Una colonització similar a la que va succeir al Líban, tradicionalment cristià, on l’islam ha pres el poder i on opera Hezbol·là.

La Unió Europea ja va fer un primer pas declarant la Guàrdia Revolucionària de l’Iran com organització terrorista. I la postura oficial, que Von Der Leyen va oficialitzar, és clarament contra el règim iranià, amb l’excepció d’Espanya i un «No a la Guerra» infantil i electoralista, d’una superficialitat preocupant.

La postura de la resta de països àrabs és significativa. El bloc que agrupa l'Aràbia Saudita, el rival absolut de l'Iran, juntament amb els Emirats Àrabs Units, Kuwait, Jordània, Líban i Oman s'han posicionat clarament al costat dels Estats Units. Tradicionalment, Qatar s'havia posicionat al costat de l'Iran, però se n’ha distanciat, i amb la caiguda del règim d’Al Assad, favorable a l'Iran a Síria, i les recents declaracions d’Ahmed Al Charaa, Síria també s’alinea en contra de l'Iran. El gihadisme tan tolerat a Occident és una amenaça per a l’estabilitat i l’economia de la regió i aquests països són més favorables a l’esperit dels Acords d'Abraham. Per la seva banda la Xina i Rússia s’han desentès del tema més enllà d’algunes declaracions. I tampoc el suport de Veneçuela i Cuba, de totes maneres irrellevant, és ja possible.

Des del punt de vista econòmic el tancament de l'estret d’Ormuz pot complicar molt les coses a una Europa dominada per la inflació.

El desenvolupament de la guerra és difícil de pronosticar. Ni a Israel ni als Estats Units els interessa una escalada terrestre que seria molt criticada als Estats Units per analogia amb altres intervencions com el Vietnam o Afganistan. Precisament per això crec que l’Iran persegueix allargar la guerra tot el que pugui: el seu potencial militar li permet fer-ho malgrat que la cúpula del règim hagi estat eliminada.

L’únic possible relleu per una transició democràtica, el fill del Xa, Reza Pahlevi, apel·la a les forces armades iranianes a rebel·lar-se contra el règim i a la població a donar el cop final. Si la guerra s’allarga és molt possible que el règim continuï amb un bany de sang continuat. Esperem que no.