Un món sense creences
Article publicat originalment a El Punt Avui.
Cada dia ens aporta situacions noves, i dissortadament nous problemes humans. Cada dia ens sorprenen problemes de tot ordre, però gairebé tots generats per les interaccions pràcticament d’abast mundial que ens toca viure. El nostre món, la Terra, s’ha fet petit, gràcies al fet en si positiu de la facilitat de desplaçar-nos i comunicar-nos d’un cap a l’altre del nostre planeta. Això provoca que s’interfereixin les relacions i els problemes humans, perquè ara ja no hi ha compartiments estancs i les intercomunicacions entre països i continents són universals i contínues. El que ens semblava positiu i desitjable, ara ens comença a esporuguir. Tenim la sensació que aquestes eines d’avui, tan útils per interactuar com a humans i que poden aportar-nos beneficis mutus, tal com s’acaba de demostrar, també desvetllen en determinats governants o països ànsies imperialistes. No en vàrem tenir prou amb Hitler? Ho hem oblidat? Hem oblidat l’horror i el menyspreu d’aquella sistemàtica exterminació d’éssers humans, i que avui repetim?
El que succeeix no és un problema de dretes o d’esquerres, perquè totes dues concepcions acaben essent perilloses; posem un exemple: ni Trump, ni Putin, ni Maduro, són solucions positives per als seus respectius estats, car tots ells, i no són els únics, però sí els més poderosos, són simplement defensors del poder pel poder! Amb una visió purament materialista, basada en el poder econòmic, costi el que costi i maltractant a qui calgui. No tan sols els qui converteixen en adversaris, sinó també els seus propis ciutadans, empobrint la seva societat, i fomentant els oligopolis. Perquè en la seva mentalitat els éssers humans no són “persones”, en el sentit que definia el filòsof Kant i reafirmaven, un segle després, primer Emmanuel Mounier i després Jacques Maritain, redefinint el concepte: “Personalisme”. Per aquests caps d’estat d’avui, els seus ciutadans només són subjectes manipulables i utilitzables per als seus propis desitjos i ambicions, és a dir: no són persones!
Encara que no ens ho sembli, o potser ho hem oblidat, a la segona meitat del segle XX, vàrem estar atents a una visió humanista personalista que ens va redimir de les dues guerres qualificades de mundials i de la guerra civil, patida aquí, i que a més, pretenia destruir Catalunya com a poble. En acabar, Europa va reaccionar i va anar creant laboriosament la Unió Europea. Però la memòria humana és molt fràgil, les successives generacions potser no en tenen consciència i els objectius desitjats avui tenen llums i ombres. L’acceleració dels temps ha obert àmbits nous a problemes vells, i ha anat desvirtuant les seves realitzacions. On podem visualitzar, ara i avui, aquest “humanisme personalista” de Mounier o “l’humanisme personalista cristià” de Maritain? Aquestes creences, filles d’una societat llavors cristianitzada, han marxat per sempre?
Certament l’esperit cristià presenta també accents diversos i contradictoris i no cal dir que al llarg de la història té moltes ombres i actuacions rebutjables. Quan contemplem encara ara la magnificent espectacularitat de les cerimònies vaticanes, amb un cert regust imperial, recordar la figura, vida i passió de Crist és un contrast inevitable. Però el missatge cristià autèntic no és aquest, el missatge de Jesús és l’amor de Déu. Potser avui la nostra societat, amb tota l’actual evolució tecnològica i a vegades tan críptica com la idea de Déu, ens suggereix que podríem invertir aquest concepte.
“Estimar” és l’essència del missatge de Crist, i dona valor a cada ésser humà com a persona. Hem celebrat urbi et orbi, és a dir de forma pràcticament universal, les festes nadalenques, unes festes a les quals ens sumem per tradició o per creença però que tenen com a base aquest missatge cristià. Se celebra que “el Verb es va fer carn i habità entre nosaltres”. I aquest és certament un missatge avui present i viscut al món, cadascú a la seva manera. Tot i que al llarg dels segles i en funció de les característiques del substrat humà, a cada època històrica s’ha definit de formes diverses aquell esperit que anomenem Déu, avui el que preval, i a més és necessari, és potenciar la creença que només un Déu-Amor o un Amor-Déu ens pot ajudar a aconseguir un món on per “amor” siguem capaços de valorar-nos i respectar-nos en tant que “persones” tots, tots!... els éssers humans.
Cal fer viable aquella recomanació de sant Agustí “estima i fes el que vulguis” perquè si estimem ens respectarem els uns als altres obviant discriminacions de tota mena. Les altres religions monoteistes, avui vigents en altres països, i que també conviuen amb nosaltres, no han fet aquesta evolució, centren el seu missatge en altres conceptes, és a dir en altres creences, i no en aquest valor del ser humà, de qualsevol ser humà, com a persona única i irrepetible.
