Sobre la doctrina Trump i la victòria del D66: una mirada desde Catalunya

Aquests dies l’administració Trump ha publicat la seva estratègia de seguretat nacional, ho ha fet amb nou mesos de retard, però l’espera malauradament haurà estat aclaridora. Llegint el parell de pàgines que dedica a Europa és evident que per primer cop des de la seva creació la Unió Europea ja no compta amb un aliat a Washington.

La democràcia europea és menyspreada i s’infereixen invectives sobre la supressió de la protesta, de l'oposició i l’existència d’una censura que lamina la llibertat d’expressió. Malauradament per als catalans, però, no es tracta d’una denúncia sincera de l’autoritarisme espanyol i la repressió contra l’independentisme català, ni tampoc de la consolidació de democràcies electorals a l’Europa central, ni evidentment de la violació dels drets de les minories nacionals a França. Això va d’una altra cosa.

Això va de la deslegitimació del sistema democràtic europeu, al qual acusen de “subvertir els processos electorals” com a explicació pel fet que malgrat que la majoria d’europeus vulguin la pau a Ucraïna, els seus governs donin suport a armar Kíiv per defensar-se de la invasió russa. Essent extremadament benevolents podríem pensar que simplement no han entès que es pot voler la pau i a la vegada que Ucraïna es pugui defensar de l’exèrcit de Putin, però no és el cas. En una línia inferior, parlen de la importància d’actuar conjuntament amb “estats sobirans alineats” d’Europa, de restablir una “estabilitat estratègica” amb Rússia i d’evitar la interferència de cap altra potència sobre el territori europeu.

És a dir, que Washington (almenys mentre governi Trump o el seu seguici) considera la Unió Europea com un projecte que no només cal mantenir dividit, sinó que cal que estigui sotmès als seus designis. I en el qual, atenció, pensa “cultivar la resistència a la trajectòria política actual de les nacions europees”. Si hi afegim l’acusació de subvertir les eleccions, l’anàlisi és desolador: la doctrina Trump no és res més que una adaptació de la doctrina Monroe (Amèrica per als nord-americans) aplicada a Europa.

Com a con-nacional de Guatemala amb un mínim de memòria històrica (impossible oblidar el cop d’estat orquestrat per la CIA contra el govern legítim del país l’any 1954 en nom de la doctrina Monroe), no em puc evitar preguntar quant temps trigarà Trump a acusar algun país europeu d’haver falsejat les eleccions quan perdin els seus aliats de l’extrema dreta o del populisme prorús. Anant més enllà, si aquesta línia es consolida la pregunta és quant temps trigarà a validar un cop d’estat que convingui els seus interessos.

Primer van ser les tarifes contra la Unió Europea i la resta d’aliats històrics dels Estats Units. Després el suport tàcit i blanquejament de Putin malgrat la invasió d’Ucraïna i les amenaces als països bàltics. I ara la formalització d’una doctrina interferència en els afers democràtics d’Europa. La foto és diàfana i ara la qüestió és si els europeus reaccionarem.

En aquest sentit, les eleccions als Països Baixos han obert un primer focus d’esperança amb la victòria del D66. Partit social-liberal, enquadrat al grup Renew del Parlament Europeu, progressista però pragmàtic, i molt compromès amb l’europeisme i la lluita contra el canvi climàtic. La seva inesperada victòria electoral i l’emergent figura del seu líder, Rob Jetten, mostren un camí viable per a les forces democràtiques del continent.

Més enllà de les qüestions de política local, val la pena fixar-se en tres qüestions. La defensa sense fissures de la democràcia, un missatge de solidesa política i una mirada constructiva.

“La democràcia es pot trencar” va dir Retten en campanya. I no ho deia perquè sí. Sinó amb el convenciment que Geert Wilders i el PVV, com aliats de Trump, participen d’un projecte general d’erosió dels principis democràtics per deixar-ne la closca i eliminar-ne a poc a poc el contingut. Que amb l’excusa de la immigració massiva, el propòsit és un altre i més profund.

Per això, afrontant la qüestió amb seriositat, Jetten i el D66 no han dubtat a afrontar la qüestió migratòria entenent que cal posar-hi límits, però també que cal fer-ho sense fer promeses incendiàries que només es podrien complir amb violacions massives de drets humans. Han combatut Wilders des del centre, des d’una posició progressista moderada en què sense negar el problema de fons, el D66 ha combatut les propostes xenòfobes dels seus rivals.

I finalment, han fet tot això amb una mirada i una actitud volgudament constructives. En positiu. Connectant amb un anhel soterrat i un punt d’orgull contra la interferència de Trump sobre la política holandesa. La proposta de solucions concretes hi ha ajudat, com també l’edat de Retten, que amb 38 anys projecta ell mateix una voluntat de futur que és coherent amb les seves paraules.

Hi ha doncs un principi de reacció (almenys als Països Baixos) contra l'onada dels aliats pro-Trump, i ha estat des de posicions centristes. L’esquerranisme no ha estat qui ha aglutinat les forces pro-democràcia, sinó la voluntat de trobar solucions representada per la pujada electoral del D66 i la CDA (el partit democristià neerlandès), que entre els dos han sumat 30 diputats més respecte de les eleccions de 2023.

Vist tot plegat des de Catalunya, sembla evident que la deriva de l’administració Trump ens perjudica. De forma molt òbvia amb la guerra comercial i les tarifes abusives que ha imposat, però també amb aquest odi tribal contra la Unió Europea. I és que per molt que Brussel·les ens hagi decebut, no podem oblidar que sense el paraigua europeu (i el dels seus tribunals) la repressió contra l’independentisme hagués estat molt més elevada. Necessitem una Europa refundada, més àgil, més contundent en la defensa de la democràcia i menys dependent dels estats centralistes com l’espanyol o dels qui només hi són per fer la viu-viu. Davant la doctrina Trump, no és qüestió de plegar-se al seu populisme, sinó de redoblar l’aposta europeista.

Més encara perquè la possibilitat que la dreta postfranquista i la seva escissió encara més nostàlgica del 1939 tenen tots els números de guanyar les pròximes eleccions a l’estat espanyol. Hem de ser conscients que l’atracció fatal pels autoritaris i el nul interès que demostra l’administració Trump per les minories nacionals, reforça indirectament els nostres enemics.

Pel que fa a les eleccions als Països Baixos, sembla clar que les forces que han sortit més reforçades han estat aquelles que han apostat de forma més clara per una política centrista, europeista, disposada a trobar solucions als problemes que viuen les nostres societats, i per una certa renovació. Som països molt diferents, però segur que en tenim coses per aprendre’n.