Sixena i el nefast politiqueig

Textualment: politiqueig o politiqueria és la degeneració de la política i l’aprofitament egoista del poder, amb maniobres partidistes i deshonestes. Els qui vàrem viure la nostra joventut sota el franquisme, coneixem prou bé tot el mal de la politiqueria sobre la qual se sustentava la dictadura, amb menyspreu pels ciutadans; era un nefast succedani de l’autèntic joc polític propi dels estats governats en democràcia. Una dinàmica política entesa com a equilibri i diàleg entre les diverses forces polítiques i amb el reconeixement legal dels seus representants. Franco havia prohibit els partits polítics i fins i tot el dret de reunió amb qualsevol motivació i/o actuació! Però avui, certament, no ens hem pogut estalviar prescindir d’aquesta herència, i la politiqueria segueix vigent en el fer d’algunes forces polítiques per tal d’aconseguir finalitats espúries i beneficis partidistes deshonestos.

L’actual reclamació del govern aragonès sobre les pintures de Sixena ve de fa temps. Ja se’ls va veure el llautó quan aprofitant-se de l’agressiva i violenta reacció estatal contra el procés democràtic de l’1 d’Octubre, endegat a Catalunya, la Guàrdia Civil va arrabassar per la força i amb nocturnitat, l’11 de setembre del 2017, les obres artístiques patrimonials provinents de les parròquies escindides forçosament, feia uns anys, del Bisbat de Lleida, i dipositades al Museu de Lleida. Un intent de beneficiar-se políticament de les tràgiques repercussions de l’estat d’excepció imposat a Catalunya, amb l’empresonament de polítics i governants catalans.

Amb aquestes agressives actuacions sembla que el govern d’Aragó vulgui redimir-se del seu gloriós passat compartit amb els Països Catalans, quan la Corona catalanoaragonesa s’estenia per la Mediterrània i generava amb el seu comerç marítim el primer Llibre del Consolat de Mar, regulador de dret marítim, que encara perdura. Certament han passat molts anys, i d’ençà de la política destructiva de Felip V amb els Decrets de Nova Planta de 1707, abolint els governs polítics i administratius de València i Aragó primer, i l’any 1714 els de Catalunya, imposant-nos les lleis de Castella. Tot l’esplendor que lluïa el mausoleu dedicat als reis catalanoaragonesos a Sixena, va entrar en decadència com molts altres vestigis.

S’han alçat ja moltes veus autoritzades i competents dels professionals d’aquests àmbits que alerten del perill que aquestes obres, patrimoni de tots, es malmetin o fins i tot es perdin, atès el seu estat crític, conseqüència de l’incendi que les va modificar i/o destruir el 36 i la molt perillosa oportunitat d’un trasllat sense cap garantia d’èxit. El dimarts 1 de juliol, el Punt Avui reproduïa un article del 2017, de l’antic cap de la Secció de Coordinació Museística i Protecció de Béns Mobles, de la direcció general de Patrimoni de la Generalitat, Joan Rosàs. Article en què s’explica minuciosament i amb dades fefaents els inicis de Sixena i la seva fi, i descriu la seva importància històrica. Així com tots els pagaments i tràmits amb la comunitat santjoanista. La barroeria i el politiqueig del govern d’Aragó han interferit en una trajectòria, digna i equànime, de la Generalitat de Catalunya, sempre a favor d’un patrimoni comú, derivat de la Corona catalanoaragonesa. Durant tot el llarg període en què tant el govern de l’Estat com el d’Aragó no van moure un dit ni un euro en favor del monestir i de les seves obres artístiques i culturals. Lamentablement tampoc ara, ja que sembla que el ministre de Cultura, el Sr. Ernest Urtasun, se’n desentén, sense escoltar les diverses veus de qualificats professionals del patrimoni cultural i artístic que temen pel perjudici i la possible destrucció de les restes, avui salvades, de Sixena, amb un trasllat molt perillós.

El valor documental d’aquestes pintures murals, que ara ja no són murals, sinó situades en nous suports, és innegable: són un exponent immillorable de la simbiosi en un temps passat entre Catalunya i Aragó i d’un temps en què la Mediterrània era realment el Mare Nostrum, com ens mostra el seu nexe o inspiració en altres obres artístiques d’estil bizantí a Sicília. Respectem i estimem el patrimoni testimoni d’una història compartida i evitem la seva pèrdua per unes maniobres polítiques menyspreables, que no desitgen gaudir d’un patrimoni cultural, sinó denigrar l’actuació de la Generalitat de Catalunya, tal com ens demostren les seves exigències per via judicial.