Ser socialista és una manera d’estar al món

Aquesta setmana, just després de fer-se una selfie amb Bad Bunny a la Sagrada Família, el President Illa ha fet unes declaracions on explicava què era ser socialista, com a reacció als casos de corrupció que afecten el seu partit. Illa començava amb una declaració d’intencions en forma de titular: “ser socialista és una forma d’estar al món”. I seguia amb un reguitzell de frases buides, de tant elàstiques com interpretables: “[ser socialista] és creure en la dignitat quan és difícil; és creure en la gent quan altres miren cap a un altre costat; i ni ens dobleguen ni ens rendim”. Això últim ja ho veurem. Sembla que no us salva ni un Super Salvador. Ni un Super Illa…

Ser socialista és una manera d’estar al món. És veritat. Una manera molt concreta. D’estar al món i a tot arreu al mateix temps: als jutjats, als sumaris, a les portades, a la presó…

Ser socialista és parlar de justícia social amb veu greu i mirada pretesament neta mentre els titulars judicials entren per la porta giratòria de Ferraz.

Ser socialista és invocar l’ètica pública amb la mateixa naturalitat amb què es convoca una roda de premsa per negar que hi hagi cap trama de corrupció.

Ser socialista és afirmar que la corrupció és estructural… quan governen els altres.

Ser socialista és denunciar les clavegueres de l’Estat fins al dia que es demostra que les canonades també connectaven amb el soterrani de casa.

Ser socialista és passar anys advertint del lawfare fins que un jutge demana correus, agendes, pagaments i discos durs, i aleshores tot plegat passa a ser una “operació política”.

Ser socialista és proclamar transparència i regeneració mentre la Guàrdia Civil surt de la seu del teu partit carregada amb caixes.

Ser socialista és construir un relat èpic sobre la dignitat democràtica mentre la paraula “fontaneria” deixa de ser metàfora.

Ser socialista és confiar tant en la força de les idees que, per si de cas, també es mobilitzen dossiers, trucades, reunions discretes i alguna gestió subterrània.

Ser socialista és fer veure que tot és casualitat: reunions, pagaments mensuals, intermediaris, àudios compromesos i una concatenació d’esdeveniments totalment improbable.

Ser socialista és explicar que no hi ha res a amagar mentre tothom busca desesperadament qui va filtrar què, qui va cobrar què i qui sabia què.

Ser socialista és haver convertit el “jo no en sabia res” en una tradició oral transmesa de generació en generació dins del partit.

Ser socialista és defensar que ningú no està per sobre de la llei… excepte quan el que apareix al sumari és un expresident del Govern i llavors cal recordar immediatament la seva talla d’estadista, la seva trajectòria internacional i els seus mèrits diplomàtics.

Ser socialista és sostenir que tot plegat són casos aïllats quan els casos comencen a saludar-se entre ells al passadís del jutjat.

Ser socialista és declarar que “ni ens dobleguen ni ens rendim”; simplement compareixem, neguem els fets, denunciem una conspiració i convoquem una nova executiva.

Ser socialista és una manera d’estar al món. És veritat.

I mentre tot això passa, Catalunya continua instal·lada en una sensació de desgavell i paràlisi institucional. Perquè el problema no és només la corrupció o la degradació moral d’un partit; el problema és també el mal govern. Un govern que ven normalitat mentre els serveis públics s’encallen, les infraestructures fallen, la inseguretat augmenta i el país perd ambició i lideratge. Salvador Illa ha convertit la gestió en una operació de màrqueting permanent: moltes fotografies, molts titulars amables i molt poca direcció política. Catalunya no necessita un president que simplement aguanti el decorat; necessita bon govern, exigència, rigor i una idea clara de país.