Recuperem la iniciativa, recuperem Barcelona

El passat mes d’octubre vaig tenir l’honor de participar, en el marc del Campus Junts celebrat a Cardona, en una taula rodona sobre la realitat local en la construcció nacional.

La meva intervenció no va servir per repetir els tòpics habituals sobre el municipalisme com a espina dorsal del catalanisme polític, dels pobles i ciutats que impulsen heroicament la construcció nacional a través d’una xarxa que fa possible el progrés, la cohesió social i l’ambició nacional. Ja sabem que el municipalisme és molt més que gestionar serveis. És el primer front de defensa de la llengua, la cultura, la identitat i una manera d’entendre el país, que avui molts anomenen “territori” en un afany de diluir-nos com a nació i que malauradament s’ha convertit en un terme que ha fet fortuna inclús entre independentistes. Insisteixo: no som un territori, som un país.

Com a alcaldessa de Sant Salvador de Guardiola, un municipi del Bages amb alta complexitat tant des del punt de vista urbanístic com de diversitat sòcio-cultural, vaig manifestar sense eufemismes que la construcció nacional des dels pobles i ciutats necessita imperiosament una capital del país que encapçali i acompanyi aquest procés. En la meva opinió no podem viure de les glòries passades en què els municipis van esdevenir la clau per estructurar la proclamació d’una República. Eren altres temps, altres contextos, i, sobretot, hi havia una Barcelona compromesa que actuava com a far per a tots els municipis catalans a l’hora de lluitar per un objectiu comú. És evident que no estem en una fase equiparable als anys 30 del segle XX. En aquests moments, vulguem admetre-ho o no, el que tenim és presisament el contrari, una capital que juga en contra d’aquests objectius. I així les heroïcitats locals acaben convertint-se en victòries pírriques que, al capdavall, i amb el context actual de desnacionalització des de tots els fronts possibles (mitjans de comunicació, govern i partits polítics que han aparcat la construcció nacional), no fan més que desgastar-nos.

No només Barcelona està girada d’esquena al país, hi ha algunes capitals de comarca que tradicionalment han actuat com a pol d’atracció de les poblacions del seu entorn que també ho estan, i n’hi ha d’altres que simplement s’hi posen de perfil. El més dramàtic és que a tot plegat s‘hi ha arribat en molts casos amb l’ajut i la complicitat de forces polítiques que s’autoanomenen independentistes.

Havent fet aquesta crua anàlisi, sense anestèsia ni trampes al solitari, sembla impossible trobar la manera de capgirar una situació tan desfavorable, però no es poden trobar solucions si no identifiquem els problemes. La meva intervenció es va centrar en la necessitat de recuperar Barcelona i, de retruc, de les capitals de comarca com Manresa. Per això cal fer un exercici de pragmatisme que sovint es troba a faltar. Els partits situats en l’espanyolisme , tant a dreta com a esquerra, tenen molt clar que la capital catalana és un baluard irrenunciable, en canvi, els independentistes no. Els partits espanyolistes són capaços de posar-se d’acord en un minut, des dels Comuns fins a VOX, per aconseguir l’alcaldia de Barcelona i repartir-se-la si cal perquè són conscients que no és una alcaldia qualsevol, però nosaltres no perquè prioritzem altres qüestions de tipus ideològic o dogmàtic. Mentre els partits espanyolistes lluiten a mort per aconseguir la capital, nosaltres ens lamentem amargament. Nosaltres frisem per participar en cordons sanitaris ideològics a determinades forces polítiques però al final qui és víctima d’un cordó sanitari real i implacable acabem essent nosaltres.

Vol dir això que hem de renunciar als nostres principis? Evidentment que no, però tampoc hem de voler ser els campions del dogmatisme. I això serveix per a Barcelona, que representa la nostra supervivència com a nació, però també per a tots els pobles i ciutats. Cada poble, cada capital de comarca, ha de poder ser lliure per arribar a pactes i aliances que, amb uns principis bàsics, puguin portar a la consecució d’alcaldies que facin de mur de contenció a l’onada desnacionalitzadora. El pragmatisme és arribar a acords d’investidura diferents, buscar fórmules aritmètiques noves, trencar el bloc tripartit, fer el que calgui per recuperar Barcelona i altres capitals menors.

No podem exigir al municipalisme l’esforç de construcció nacional que no fa la capital del país. Perquè un cop recuperada Barcelona, Manresa i altres ciutats mitjanes, la resta de municipis del país serem allà, on hem estat sempre, disposats a remar a favor d’una altra onada, la que va en sentit contrari a l’actual.