La teoria del reemplaçament
El setembre passat, Podemos va rebutjar frontalment la proposta de demanar competències en immigració de Junts per Catalunya. No només la va rebutjar, sinó que va arribar a titllar-la de racista, assimilant qualsevol intent de gestió pròpia del fenomen migratori a una pulsió xenòfoba o excloent. Segons Podemos, parlar d’immigració des de Catalunya —i encara més reclamar-ne competències— era alimentar discursos perillosos. Tanmateix, pocs mesos després, el discurs sembla haver canviat.
Arran de la proposta del govern de Pedro Sánchez de regularitzar de manera massiva un volum molt important de migrants, Irene Montero va protagonitzar divendres passat un míting a Saragossa en què defensava aquesta mesura amb un llenguatge que ha generat una forta polèmica. Entre altres afirmacions, Montero va dir literalment:
“Claro que yo quiero que haya reemplazo –reemplazo de fachas, reemplazo de racistas, reemplazo de vividores– y que lo podamos hacer con gente migrante, con gente trabajadora”.
És a dir: Podemos no només assumeix el concepte de “reemplaçament”, sinó que el reivindica obertament. No com una conspiració inventada per l’extrema dreta, sinó com un objectiu polític desitjable: substituir uns ciutadans per uns altres en funció de la seva ideologia, origen o actitud.
Això planteja una pregunta inevitable. Si fa uns mesos Podemos acusava Junts de racisme per voler gestionar la immigració, què és exactament el que està proposant ara? Quan Montero parla de “barrer fatxes i racistes” amb migrants, ¿a qui s’està referint? Tenint en compte que Podemos ha dedicat mesos a qualificar Junts —i, per extensió, una part significativa de l’independentisme català— de racista, no és legítim preguntar-se si aquest “reemplaçament” inclou també els catalans que no tenen la ideologia adequada?
La qüestió va encara més enllà. Si un partit com Podemos reconeix obertament que defensa la teoria del reemplaçament, que no només existeix sinó que és desitjable, potser no és tan esbojarrat pensar que altres partits d’àmbit estatal —com el PSOE o PP— comparteixin, de manera més discreta, una lògica similar. No necessàriament formulada en termes ideològics, però sí demogràfics: canviar població, diluir identitats, reconfigurar majories.
La pregunta final és tan simple com incòmoda: defensar el reemplaçament de persones en funció del seu origen o utilitat política no és, en si mateix, una forma de racisme?
