La llengua o la vida

Un dels àmbits on els catalans som més sovint discriminats, i dels més rellevants i crítics per a la nostra vida, és la sanitat pública. Cal repetir-ho perquè no s’oblidi: els drets lingüístics són drets humans. Per tant, fa anys que la Generalitat no garanteix el compliment dels drets humans en el departament dotat amb més pressupost. El problema d’arrel és que no hi ha prou metges catalans. Un dèficit estructural causat per una mala planificació i un sistema que discrimina els estudiants catalans: no s’ofereixen prou places per a medicina ni infermeria, i a més, el districte únic provoca que estudiants espanyols de comunitats autònomes amb una rigorositat menor (o major tendència a l’alça de les notes) copin bona part de les places ofertes al nostre país.

Però si bé és important assenyalar el problema de manca d’oferta, el factor agreujant és l’increment disparat de la demanda. No cal ni dir-ho, que la població de Catalunya hagi crescut un terç en menys de tres dècades via immigració (ja fa anys que experimentem decreixement natural: defuncions > naixements), ha provocat una desestabilització del sistema, que ha hagut d’incrementar acceleradament el personal sanitari, també important mà d’obra, sovint de dubtosa qualificació. Per acabar-ho d’adobar, uns salaris de segona (o tercera) categoria respecte d’altres països europeus reblen el clau del grandíssim problema que ha tingut i té el sistema sanitari català.

Un problema estructural necessita solucions estructurals, és a dir, a llarg termini, però això no pot ser excusa per vulnerar els drets dels pacients catalans. A més, el govern actual ni tan sols té intenció d’esmenar aquest dèficit estructural, ja que s’ha oposat a l’eliminació del districte únic que tant perjudica els estudiants catalans. I doncs, què es proposa a curt termini per respectar-nos els drets? Cursets de català i continuar sense fer complir els requisits lingüístics. El cursitisme que predica bona part de l’activisme lingüístic del país és un pedaç amb molt poc recorregut: no [només] tenim dret que ens entenguin, tenim dret que ens atenguin plenament en català. Aprendre una llengua no és una tasca fàcil, i més si l’has d’aprendre amb competència professional, que el Marc europeu comú de referència per a les llengües categoritza com a C1. El problema dels requisits és que el Departament no té la força (ni la voluntat) per imposar-los, ja que va massa just de personal. Tot i que el discurs hegemònic de l’espanyolisme banal s’està esberlant, l’amenaça sempre latent de “la llengua o la vida” fa quedar com un boig aquell qui no accepta aital dicotomia.

Davant d’això, podria semblar que els catalans tenim mala peça al teler, i que en el millor dels casos hem d’optar per començar a fer mesures estructurals i esperar que d’aquí a unes dècades els nostres drets deixin de ser vulnerats. Si mirem fora de les nostres fronteres, tant les imposades com les naturals, veurem que en altres països on la gestió del plurilingüisme és central s’han adoptat solucions i sistemes que podríem provar d’imitar: l’opció lingüística. Tant al Québec com a Suïssa, els pacients tenen l’opció lingüística com a dret reconegut i satisfet. Al país helvètic, fins i tot és possible saber quines llengües parlen els doctors, ja que és informació pública, i s’ha donat el cas de catalans que han pogut tenir a l’estranger el que a casa nostra no haurien pogut tenir en molts casos: atenció mèdica en català. Així doncs, establir a La Meva Salut quina és la llengua d’atenció -tal com ja es pot fer amb les comunicacions rebudes- facilitaria una millor assignació seguint un criteri qualitatiu igual d’important per al pacient, o més aviat complementari, a un bon diagnòstic (perquè sense una bona comunicació metge-pacient difícilment es podrà fer un bon diagnòstic). L’establiment de la llengua de preferència, tot i que seria de més difícil aplicació en àmbits com urgències, podria solucionar per la via del matching la manca de metges amb competències plenes en català. Ja que en una Catalunya on els catalans no som majoria social, no cal esperar a tenir el 100% de metges capacitats perquè siguem atesos en la nostra llengua.

A més dels beneficis evidents de deixar de fer de traductors quan anem amb els fills al pediatre, l’opció lingüística dotaria de legitimitat posteriors mesures coercitives que pogués aplicar la Generalitat. Fent aflorar la demanda real, el govern de torn no podria sostenir la idea que la llengua no és un problema, i que els casos de discriminació són anecdòtics. Revelar la demanda del català dotaria de valor la nostra llengua i permetria fer un recompte oficial de tots els casos en què els drets del pacient han estat vulnerats, sense necessitat de recórrer a l’activisme que bonament fa Plataforma per la Llengua, recopilant només la punta de l’iceberg de què realment succeeix. Fer emergir el conflicte lingüístic evita la pau dels cementiris. A més, és previsible que bona part dels bilingües indiferents amb la llengua de l’atenció acabessin optant pel català per una senzilla raó: seria la llengua associada a la qualitat. Perquè, per més que sigui una veritat incòmoda, és ben sabut que els metges de dubtosa qualitat són precisament els que han vingut de països amb sistemes educatius inferiors al nostre i no saben català.

Per últim, i no per això menys important, hi ha un escull primordial a la proposta que he posat a la palestra: el paradigma unsolpoblista - en paraules de Gerard Furest. Igual que amb el debat sobre la doble xarxa, l’opció lingüística pot ser vista (o blasmada) com una segregació ètnica, una divisió del sistema sanitari en funció de la preferència del pacient. Aquest és un debat que va més enllà, i que afectarà un ventall cada vegada més ampli de propostes. Aquest famós lema difós per Pujol, que ell entenia més com una prescripció que no pas com una descripció, xoca amb la realitat social i demogràfica del país. Un sol poble, sí, si això implica convergir a la catalanitat: el català, llengua de tots. Però en cap cas si això implica la dilució dels catalans, els autòctons de Catalunya (redundant, però és important recordar-ho), en pro de la pau social, eufemisme de la pacificació d’una nació ocupada. Com més aviat entenguem el canvi de paradigma, abans podrem començar a dotar-nos de les eines necessàries per a tornar a fer expansiva la catalanitat.