La coherència humanista de Gaudí, trepitjada
Article publicat originalment a El Punt Avui.
Antoni Gaudí, l’arquitecte genial, home profundament religiós i abrandadament català, va convertir en pedra la seva vivència personal, deixant-nos com a testimoni de la seva coherència vital un temple fruit del seu geni creador per a tota la humanitat. Al singular temple de la Sagrada Família, avui admirat arreu, Gaudí va modificar l’estructura gòtica de les catedrals, capgirant-ne la composició, eliminant-ne els contraforts i dissenyant una imaginativa estructura inspirada en la natura i resolta tècnicament generant amb nous conceptes les línies de força i les funcions dels arcs. També va concebre una nova funcionalitat per al temple. Els clàssics i descriptius retaules interiors ara es mostrarien a la vista de tothom, i per això ara els reconeixem als portals del Naixement i de la Passió i Mort de Crist.
Aquesta filosofia té un valor afegit. Gaudí percebia la Sagrada Família com una obra coral, inclusiva de tota l’efervescència que el Modernisme havia donat a les arts i als oficis. A l’ensems sabia que era una obra que es perllongaria més enllà de la seva vida, i calia que fos receptora d’aquesta evolució dels temps. Cada façana amb el pas del temps ha recollit aquesta evolució artística, la que ell va deixar acabada, el Naixement de Jesús, respon a aquella època. Per contra la façana de la Passió i Mort és fruit de l’estètica dels anys de la seva realització, i són obra de l’escultor Josep M. Subirachs. Ens queda la incògnita de la darrera façana, un autèntic repte per als seus futurs autors.
Gaudí reserva l’interior del temple per mostrar l’obra de Déu, la creació, la natura, el bosc de columnes i la llum que l’amara en funció de l’hora del dia, un espai interior majestuós i bellíssim, capaç de transportar-nos a una altra dimensió. Arbres i llum, color i grandesa, espiritualitat. Una obra que s’ha convertit en testimoni de l’ideari i el pensament de Gaudí, i que té un abast universal en el món de la cultura, l’art i l’espiritualitat. Un temple que mostra i identifica Catalunya al món. GAUDIm-ne tots!
Però a més d’aquesta espiritualitat, Gaudí era i es manifestava profundament català i defensor de la llengua catalana, participant en els Jocs Florals a l’època, i usant-la arreu, fins a l’extrem de negar-se a deixar de parlar en català i ésser detingut per aquest motiu i empresonat per la Guàrdia Civil. Però la història es repeteix, el menyspreu i la persecució de la normal utilització de la llengua catalana, per part de l’Estat espanyol és un objectiu que es val de tota mena d’eines i mitjans. Fins i tot, menysté la definició constitucional de Catalunya com a nacionalitat i la degrada. Un estat realment democràtic respectaria i fomentaria les nostres característiques inherents, com a pròpies d’una nacionalitat reconeguda. Ben al contrari, massa sovint utilitza mètodes i pràctiques anàlogues a les de l’opressió i repressió del regim franquista de fa 66 anys, quan va prohibir el Cant de la senyera, himne de l’Orfeó Català, amb motiu de la commemoració del centenari del seu creador, el poeta Joan Maragall, al Palau de la Música (Catalana). Quan després de l’èxit obtingut per la Campanya contra Galinsoga, per la seva menyspreadora i ofensiva frase contra els catalans (que no repetirem aquí), una bona colla de joves, nois i noies, ens vam alçar cantant l’himne eliminat del programa, per ordre de “la autoridad competente”. “Pel damunt dels nostres cants, aixequem una senyera...” Aquest fet va generar detencions, pallisses, tortures, judicis, multes a aquell jovent i anys d’empresonament a Jordi Pujol.
La història, tot i que sembla que estem en democràcia, es repeteix; l’animadversió estatal camuflada existeix; i la voluntat d’anorrear-nos com a poble segueix. Quan s’exclou la nostra llengua d’uns actes públics, aquí, cal protestar i lluitar per fer-ho possible. Quan es nega a sis-cents cantaires cantar l’himne oficial de Catalunya Els segadors, a Catalunya!, en un acte oficial d’homenatge al geni creador català, Antoni Gaudí, en el centenari de la seva mort i celebrant la culminació i benedicció de la torre de Jesús de la Sagrada Família. Cal dir ben alt “Vergonya!” I cal estimar i defensar la llengua i la identitat catalanes, com ho va fer Antoni Gaudí.
