L'espanyolisme ha matat la castellanitat a Catalunya
Aquest contingut d'àudio està generat mitjançant IA
És normal que el debat polític cada vegada se centri més en el fenomen migratori en tota la seva amplitud (model productiu low-cost, polítiques socials xenofíliques, o la fraudulenta política fronterera), així com les conseqüències que se'n deriven: increment del preu de l'habitatge, col·lapse dels serveis socials, caiguda de l'ús de la llengua, descohesió i atomització social (i, per tant, problemes d'inseguretat), etc.
I dic que és normal perquè és un fenomen que a Catalunya ha pres unes dimensions sense parangó i tindrà efectes a llarg termini, que ja podem començar a notar. Quan parlem de l'impacte etnolingüístic de la immigració -o de l'ús de la llengua, tal com prefereix el mainstream polític- sempre ens centrem en la llengua catalana i, en termes generals, la catalanitat. Això té sentit perquè és el que percebem i, efectivament, mostren les dades: el castellà aguanta perquè la meitat de la immigració és castellanoparlant mentre que el català recula perquè per equilibrar la balança necessitaria assimilar una quantitat de nouvinguts inabastable.
https://catala-llengua-habitual.netlify.app/
En realitat, la catalanitat està aguantant molt millor que la castellanitat, que està tocada de mort a Catalunya, sacrificada per l'espanyolisme en pro d'un nou demos: la Hispanitat.
Va ser un brillant article de Daniel Moseguí a la Revista Esperit el que em va fer obrir els ulls al respecte: "els castellans immigrants del segle XX, a poc a poc, comencen a desaparèixer per causes naturals, i els seus descendents, en la seva majoria, o s’han integrat en la catalanitat a un nivell raonable o, en tot cas, no ha estat possible que desenvolupin a Catalunya una castellanitat equiparable a la de Burgos o Salamanca."
El nacionalisme espanyol és molt similar al rus o al turc: ferida imperial, repressió de les minories (negació de tot tret diferencial) i ús de la immigració com a arma política. L'espanyolisme ha potenciat un model econòmic i social basat en els fluxos constants de persones, especialment de les antigues colònies -els quals només requereixen dos anys de residència legal per obtenir la nacionalitat-, per tal de diluir les nacions no-castellanes i crear una massa de població atomitzada i desarrelada, més fàcilment controlable. Per manca de poder polític i de potència demogràfica, la catalanitat se n'ha ressentit. Ara bé, i què ha passat amb la castellanitat a Catalunya?
Les ciutats i els barris de la primera corona metropolitana que havien esdevingut hegemònicament castellans amb la immigració del tardofranquisme han estat completament substituïts per estrangers en les franges joves. Avui en dia l'Hospitalet de Llobregat és més similar a una ciutat llatinoamericana que a una ciutat castellana (la catalanitat aquí va ser arraconada fa seixanta anys).
https://www.dadesnacionals.cat/
Els immigrants del segle XXI es concentren especialment on viuen (o vivien) les segones i terceres generacions d'immigrants del segle XX. Barris com el Fondo de Santa Coloma de Gramenet on només el 15% de la franja jove-adulta ha nascut a Catalunya, o l'ara famós barri de Torre Baró (per la pel·lícula del 47), on només un 27,3% dels adults-joves han nascut a Catalunya (la resta no són nascuts a Espanya, sinó fora de l'Estat).
https://catalunya-joves.netlify.app/
L'èxode d'autòctons ha estat molt més acusat en els feus de castellanitat que en els de catalanitat. La castellanització del Penedès o el Garraf, per exemple, són conseqüència d'aquest èxode.
Això no preocupa gens a l'espanyolisme, que ha apostat fortament per la Hispanitat, des de Vox fins a Podemos. Recordem Joan Garriga (Vox), el dia de la Hispanitat, dient als llatinoamericans que no calia que s'integressin a Catalunya, una concepció segurament poc compartida pels seus votants de barris populars. Això és irrellevant, perquè l'espanyolisme és de base elitista i, davant de la pèrdua de la força demogràfica dels castellans a Catalunya, no ha dubtat en substituir els seus peons.
La castellanitat s'esllangueix a Catalunya perquè ja no té qui la defensi. Els castellans no catalanitzats pateixen un doble procés de desarrelament: primer els seus pares o avis van haver de deixar la seva terra, i ara ells han d'abandonar els seus barris, que han vist interromput un procés de millora sostingut d'ençà de la democràcia per una immigració massiva i guetitzada que els ha canviat totalment el paisatge humà. De la primera corona metropolitana, han saltat a la segona o tercera. Això també es reflecteix en la natalitat i la formació de famílies:
Tot aquest procés de substitució de la castellanitat per la hispanitat, que inclou tant els immigrants pròpiament hispans com l'amalgama de diferents orígens que s'hi ha afegit, és fàcilment constatable amb les dades.
El projecte espanyolista de substitució del seu corpus de votants empeny als castellans de Catalunya a una dicotomia: o diluir-se en una amalgama desarrelada de matriu hispana o abraçar la catalanitat. Com més avanci el procés hispanitzador de l'espanyolisme, més pressió sentiran els castellans en un sentit o un altre.
Així doncs, com dic en el títol, l'espanyolisme ha matat la castellanitat a Catalunya. O com diu un amic: "Espanya se'ls ha follat".
En aquest context, qui està en més bona posició per aprofitar políticament aquest fenomen és Aliança Catalana, ja que és l'únic partit que s'oposa frontalment al model d'immigració promogut per l'espanyolisme (posant més el focus en l'immigrant que no pas en l'Estat) i, per tant, pot recollir aquesta castellanitat abandonada. Aquest regal del cel sobrevingut ha estat copsat per alguna gent dins del partit. N'és la prova aquest discurs de Sílvia Orriols: "la catalanitat és un preu molt petit a pagar per viure en un país pròsper i occidental".
Els que em seguiu, ja sabreu que Orriols no és santa de la meva devoció, i ni tan sols m'agrada com han plantejat l'abordatge de la castellanitat. Però cal reconèixer que és l'únic partit que ho ha sabut veure.
Més enllà de la partitocràcia, què hem de fer com a país per aprofitar aquesta oportunitat que se'ns presenta? Com podem realment omplir aquest buit que deixa l'espanyolisme i desencadenar una onada catalanitzadora similar a la dels anys 80 o 90? Com deia Ovidi Montllor, tot comença en un mateix.
En el nou paradigma que ens deixarà la globalització, de societats atomitzades i paral·leles, els catalans podem erigir-nos com al grup autòcton identificable, amb tot el que això implica: els més dinàmics econòmicament i cultural, els que controlin la major part del patrimoni, els que formin més famílies i els que actuïn com a pol d'atracció i de reconstrucció social (recosint una societat desfeta a partir de la catalanitat). Es tracta, doncs, d'agrupar-nos i no diluir-nos, abandonar el paradigma integracionista per un d'enfortiment d'allò propi: és l'estranger qui ha de desitjar integrar-se i fer l'esforç conseqüent, i no pas l'autòcton qui faci mans i mànigues per caure bé, fins i tot si això implica deixar de ser un mateix.
A més de la potència qualitativa, és importantíssim tenir força quantitativa, perquè sense massa crítica i amb un Estat en contra serà realment complicat generar una catalanitat expansiva. La bona notícia és que en un context de suïcidi col·lectiu (la taxa de natalitat és pràcticament 1 fill per dona actualment), recuperar el terreny perdut no requereix natalitats preindustrials.
Per últim, i aquest és el punt on més divergeixo en el plantejament que AC fa del fenomen descrit a l'article, penso que la catalanitat ha d'estar oberta a tothom: els castellans traïts per l'espanyolisme i els immigrants que vertaderament vulguin arrelar i prosperar a Catalunya. Perquè davant d'aquest panorama de col·lapse induït del nostre país, la reconstrucció nacional ens tindrà a nosaltres com a pedra angular i fonament. Sense renunciar a qui som, agrupant-nos i enfortint-nos. Els arbres amb les arrels més profundes són els qui millor resisteixen les tempestes.
