L’ensenyament popular de la llengua en la Catalunya republicana

La perspectiva que tenim de la Catalunya republicana (1931-1939) sovint resta marcada per elements ideològics i partidistes, però hi ha aspectes sovint oblidats. Certament, hem percebut la visió del país en aquest període sota un biaix que en destaca l’evolució (o involució) política i social i en menys mesura coneixem els canvis culturals. Un d’aquests canvis culturals va ser l’impuls arreu dels cursos de gramàtica catalana, més enllà de l’àmbit educatiu primari o secundari.

Certament, entre 1930 i 1938, convocar 1200 cursos (pel cap baix), enmig de circumstàncies polítiques i socials alterades i complexes, és una xifra important. Així, els cursos de llengua catalana eren la matèria més impartida en l’oferta dels ensenyaments populars en aquest període.

En l’assistència a aquests cursos per a obrers, dependents, funcionaris i funcionàries i estudiants hi destacava la idea que no es volia ser analfabet en la pròpia llengua, quan l’ensenyament primari en català, llevat de casos puntuals, no existia. La fi de la monarquia borbònica, l’estat de la qual havia imposat la llengua castellana com a única oficial, havia generat també una forma d’adhesió a l’esperat nou estat, la república, en forma de simpatia cap a la llengua prohibida, també l’establiment de l’autonomia, mitjançant un estatut d’autonomia que proclamà l’oficialitat del català i del castellà, varen impulsar, encara més, l’interès per aquests cursos. Aleshores, més enllà del compromís catalanista o republicà, era una necessitat aprendre’l en la funció pública i en l’activitat econòmica.

Els cursos, majoritàriament de nivell bàsic, acostumaven a ser trimestrals, de 20 lliçons, amb llibres de preu mòdic per a “seguir” la lliçó, com els que edità l’Editorial Barcino, dirigida per Josep M. de Casacuberta. Convocats per la premsa, que els donava més ressò, es feien en entitats de tota mena, de l’esquerra a la dreta, del centre parroquial a l’ateneu obrer, en ajuntaments, acadèmies i biblioteques públiques. Hi ha, així, un acord nacional per l’aprenentatge de la llengua. Des de l’impuls barceloní a la primavera de 1930, els cursos s’escampen a les capitals de província i a les comarcals, quan comença a escampar-se des de les pàgines de La Publicitat, El Matí o La Veu de Catalunya l’impuls de l’anomenada “batalla de la llengua”. No hi ha però gaire cursos en poblacions de menys població, amb poques “zones fosques” en el territori nacional, situades especialment les comarques més allunyades i amb menys activitat industrial o comercial. L’interès per conèixer l’idioma va arribar també al País Valencià, a Mallorca i a la Catalunya del Nord.

Hi ha però vuit entitats que convoquen constantment cursos, dues estan vinculades al catalanisme, són l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, que va ser des del 1898 la impulsora de l’escola catalana, i l’entitat juvenil educativa Palestra, creada el 1930 i presidida per Pompeu Fabra.

Tres entitats obreres barcelonines, dins del marc general de la formació tècnica i humanística de la classe treballadora catalana, incorporaven l’ensenyament del català sempre: el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), l’Ateneu Polytechnicum i l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Tots tres en barris populars, a la Barcelona Vella.

També una acadèmia de reforç en feia a cor què vols, a prop de la Plaça de Catalunya, era la Unió d’Estudiants. Una organització de masses catòlica, com la Federació de Joves Cristians, a més de la tasca evangelitzadora, mantenia una sòlida formació cultural, on destacava l’ensenyament de l’idioma, a més de les seves actives seccions esportives.

El paper de la Generalitat va ser secundari en aquest devessall d’activitat social, aproximadament en convoca un 8% del total, però posa les bases per a la titulació oficial dels mestres de català, a partir d’una càtedra de català superior i mitjançant els exàmens que convocà des de 1933 el Tribunal Permanent de Català.

Aquests cursos van ser impartits en aula, però també van prendre tota forma possible per arribar arreu: cursos postals, cursos en revistes i diaris i cursos radiats. Tots els mitjans eren profitosos per fer aprendre, mica en mica, el català.

Un curs representava un esforç per les persones que hi assistien, després d’acabar la jornada de feina, que pocs cops era només de vuit hores, amb condicions laborals més dures que les actuals. Tenia molt de mèrit, en arribar el vespre, anar a aprendre català, sopar tard o d’una esgarrapada, i llevar-te de jorn (a les 5? a les 6?, a les 7?, els més “senyorets”, segurament l’aristocràcia obrera dels “pixatinters”). Pel cap baix, 25000 persones van aprendre la seva llengua i ho van fer gràcies a persones que hauríem d’homenatjar sempre, entre molts d’altres: Eduard Artells, Jaume Aymà, Cèsar August Jordana, Rosalina Poch, Esperança Figueras, Arnau Margarit, Artur Balot, Josep Elies i Busqueta, Joan Sales, Manuel Gonzàlez Alba, mn. Josep Forn, Carles Varela, Emili Vallès... sota la direcció de grans personalitats nacionals com Pau Romeva i Manuel Folguera i Duran, i l’amable i amatent “mestre”, present a tot arreu, Pompeu Fabra.

Aquest alt nombre de cursos de català són temps de creixement l’edició en llengua catalana, de tota mena de literatura, elitista i de quiosc, de la radiodifusió en la nostra llengua (des d’EAJ 1 Ràdio Barcelona i EAJ 15 Ràdio Associació) i d’una premsa catalana de tota tendència, nacional, comarcal i local. Fins per donar impuls a aquest impuls de catalanització republicana es creen dos òrgans impulsors entre 1932 i 1933, el Comitè pro Catalanització, adreçat a la catalanització de l’activitat comercial i industrial, i el Comitè de Catalanització (1935-1937) que actua més en un sentit general, demanant el compromís per la llengua en tota mena d’activitat ciutadana i personal. Els cursos es convocaven en un terreny esponerós. En un conjunt, doncs, d’iniciatives que es retroalimenten: del curs de llengua, a l’activisme per la llengua i la compra de productes culturals en llengua catalana.

Des de 1939, el català va ser una llengua proscrita al seu país. Al nostra país es podien ensenyar públicament totes les llengües del món, menys la nacional. Com recordaven Josep Benet i J. M. Batista i Roca mai una cultura europea que havia assolit un nivell de normalitat tan consolidat com la catalana va patir des de 1936 , en tots els camps, un intent de genocidi cultural (que ho era nacional) durant tant de temps, o sigui 40 anys. Recordem-ho, tot coneixent allò que el Franquisme va destruir, per destruir-nos.