L’1 d’Octubre: el principi de la llibertat

L’1 d’Octubre no va tancar una etapa. Va obrir la definitiva.

Aquest 1 d’octubre farà nou anys d’un dels dies que han marcat més profundament la història contemporània de Catalunya. Nou anys d’aquell matí en què centenars de milers de ciutadans van sortir de casa decidits a fer una cosa tan senzilla i, alhora, tan extraordinària com anar a votar.

L’1 d’octubre va ser un èxit. Ho va ser per la determinació cívica de la gent, per l’organització política i per la capacitat d’un país de mantenir obertes les urnes davant d’un Estat que havia decidit impedir-les. Malgrat la repressió, Catalunya va votar i va enviar al món un missatge inequívoc: som una nació i volem decidir democràticament ser un Estat.

Per això, nou anys després, crec que hem de mirar aquell dia amb perspectiva.

L’1 d’octubre no va ser el final d’una etapa. Va ser l’inici de la definitiva: la de la llibertat.

Des d’aleshores hem viscut anys difícils. La presó, l’exili, la persecució judicial i el dolor de moltes famílies formen part d’una història encara recent. Però també hem après. I un dels grans aprenentatges d’aquests anys és que la voluntat política, per ella mateixa, no és suficient, davant d’un Estat poc respectuós amb la democràcia: cal estratègia, cal persistència i cal capacitat d’acumular poder.

L’exili del president Puigdemont va ser una decisió política d’aquesta naturalesa. Ha permès mantenir viva internacionalment la qüestió catalana quan l’Estat intentava donar-la per tancada, ha mantingut una veu política catalana a Europa i hi ha portat la batalla jurídica al continent. En definitiva, ha impedit que el conflicte quedés reduït a un afer intern espanyol.

Avui podem mirar enrere i constatar que aquella decisió va tenir conseqüències i amb èxit.

La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea del 16 de juliol de 2026, sobre la llei d’amnistia, estableix que el dret de la Unió no s’hi oposa i situa els actes vinculats al referèndum i al procés independentista en el context de l’acció política.

Més enllà de les conseqüències jurídiques concretes, hi ha una qüestió política de fons: allò que durant anys es va voler presentar essencialment com una qüestió penal, el màxim tribunal europeu ho analitza en el context d’un conflicte polític vinculat a l’aspiració independentista.

I ara el retorn del president Puigdemont obre un nou capítol. No ha de ser només el retorn d’un president després de tants anys d’exili. Ha de ser una victòria col·lectiva i transversal de país. Una oportunitat per convertir el capital polític, institucional i internacional acumulat aquests anys en un nou impuls del moviment d’alliberament nacional català.

Si volem fer possible la independència, necessitem arribar-hi amb una Catalunya preparada per exercir-la: pròspera, cohesionada, amb institucions eficaces i amb una capacitat de decisió molt superior a l’actual.

Aquesta és la gran tasca del independentisme en aquesta etapa.

Una economia competitiva, més indústria i innovació, energia i infraestructures adequades, habitatge accessible i oportunitats per als joves. Uns serveis públics que funcionin, seguretat i una política d’immigració orientada a la integració i la cohesió. I una llengua catalana viva, de prestigi, d’oportunitats i de futur.

No són qüestions separades del projecte nacional. Són la construcció nacional.

Una nació no és només una identitat compartida. És també la capacitat de generar prosperitat, cohesionar la societat i prendre decisions sobre allò que afecta la vida dels seus ciutadans.

I és aquí on el Govern del PSC mostra la seva principal feblesa. Que el PSC no té un projecte nacional per a Catalunya ja ho sabíem. El que ara s’acumula és una gestió que no està a l’altura dels reptes del país i una dependència política cada vegada més evident de Madrid. Habitatge, educació, infraestructures, mobilitat o energia exigeixen lideratge, planificació i ambició. No n’hi ha prou amb reaccionar quan els problemes ja s’han fet evidents.

Però el problema és encara més profund. Quan la prioritat d’un Govern català és preservar els interessos del PSOE a Madrid, Catalunya deixa de tenir una estratègia pròpia. La Generalitat no pot ser una crossa dels interessos del PSOE ni una delegació de la política espanyola a Catalunya. Catalunya necessita un Govern que respongui davant dels catalans i que defensi els interessos nacionals del país amb tota la seva capacitat.

Per això hem d’avançar en l’increment de les quotes de sobirania i exercir el Govern amb mentalitat d’Estat. No governar per administrar les limitacions actuals, sinó per eixamplar-les. Utilitzar cada competència, cada recurs i cada institució per augmentar el poder polític de Catalunya, defensar els seus interessos davant de l’Estat i preparar-nos per exercir totes les responsabilitats pròpies d’un Estat.

Això vol dir prendre decisions amb una perspectiva nacional, tenir una estratègia pròpia en economia, infraestructures, energia, immigració, llengua i projecció internacional, i convertir l’acció de Govern en una eina d’acumulació de sobirania.

No volem administrar millor la dependència. Volem governar per deixar de dependre.

Cada decisió de Govern ha d’augmentar la sobirania de Catalunya.

Això exigeix també unitat estratègica.

El catalanisme és plural i aquesta pluralitat forma part de la seva història. Però una nació que aspira a ser Estat necessita compartir una direcció, encara que mantingui diferents sensibilitats.

No necessitem uniformitat. Necessitem estratègia.

Saber on volem anar, quines etapes hem de superar i com acumular la capacitat necessària per arribar-hi.

Si mirem la història del catalanisme, hi trobem un fil conductor.

Primer vam haver de reivindicar.

Després vam voler decidir.

Ara ens toca conquerir

Conquerir més poder per Catalunya. Més capacitat institucional, més recursos, més competències, més força econòmica, més espai per al català i més presència europea.

El pròxim cicle electoral ha de formar part d’aquesta mateixa estratègia. Les municipals per recuperar poder territorial i demostrar que l’independentisme és capaç de transformar els pobles i ciutats. Les eleccions estatals per convertir la representació catalana en poder efectiu per Catalunya. I el Parlament per recuperar el Govern amb un projecte que uneixi bona gestió i construcció nacional.

Perquè la independència no es construeix el dia que arriba l’oportunitat. Es prepara cada dia.

Manuel Carrasco i Formiguera, un dels meus grans referents polítics, ho va expressar amb una claredat que avui continua impressionant:

«Som catalans, no som res més que catalans, cal que nosaltres ens n’assabentem, que ho som. Quan sapiguem tots que som catalans, sabrem que Catalunya és una nació que ha d’aspirar a la llibertat que per dret li pertoca, i quan els catalans, en la seva majoria, vulguin de debò la llibertat de Catalunya, Catalunya serà lliure, perquè si no li donen la llibertat estarà en situació de conquerir-la.»

Nou anys després de l’1 d’octubre, aquestes paraules adquireixen una nova força.

Aquell dia Catalunya va demostrar que vol i pot decidir ser un Estat independent. La repressió ens va ensenyar el preu de defensar aquesta voluntat. L’exili, el valor de l’estratègia correcta. Europa, la importància de portar-hi la batalla política i jurídica. I el retorn del president Puigdemont ens ofereix avui l’oportunitat d’obrir un nou temps.

Un temps de més unitat estratègica, més ambició i més confiança en nosaltres mateixos.

L’1 d’Octubre no va tancar una etapa. Va obrir la definitiva.

Ara ens correspon estar a l’altura d’aquell dia.

I preparar-la per conquerir democràticament el seu futur.

Perquè reitero, la independència no es prepara el dia que arriba l’oportunitat. Es prepara cada dia que fem més fort el país que volem lliure.