Justícia fiscal i benestar: l’oportunitat del concert econòmic en el camí cap a la independència

L’anàlisi de la situació financera de Catalunya no pot deslligar-se del moment d’excepcionalitat política que viu el país. Ens trobem davant d’un escenari on la gestió dels recursos públics ha esdevingut el centre d’un pols històric entre la voluntat de progrés de la societat catalana i les limitacions estructurals imposades per l’Estat espanyol. En aquest context, la fiscalitat no és només una eina de recaptació, sinó el pilar fonamental sobre el qual s’ha d’edificar la sobirania nacional i la qualitat dels serveis públics que rep la ciutadania.

L'asfíxia del dèficit i la manca de transparència

Dades recents indiquen que Catalunya pateix una sagnia econòmica que ja se situa al voltant dels 27000 milions d'euros anuals, una xifra que representa aproximadament el 9% del nostre Producte Interior Brut (PIB). Aquesta realitat, que s’evidencia en cada campanya de la renda, suposa una doble imposició de facto: la ciutadania catalana contribueix amb una pressió fiscal de les més elevades de l’Estat, però no rep un retorn equivalent en inversions ni en serveis públics de qualitat.

És especialment greu que l’Estat incompleixi la llei en no publicar les balances fiscals ni les dades d’execució pressupostària, una opacitat que només serveix per ocultar un desequilibri estructural que la Generalitat es veu obligada a compensar incrementant la pressió fiscal pròpia.

Tacticisme polític versus responsabilitat institucional

L'actual govern de la Generalitat, sota el lideratge del PSC, ha mostrat una manca de lideratge i de capacitat de diàleg en ser incapaç d'aprovar uns pressupostos. Aquest fracàs parlamentari no pot ser transferit directament a les espatlles de les persones contribuents. L'ús de decrets per augmentar per "la porta del darrere" taxes com el cànon de l'aigua o els tributs de residus —amb increments previstos fins al 2028— és una pràctica que manca de la necessària fiscalització i dignitat democràtica.

Així mateix, és imperatiu abordar la pèrdua de capacitat adquisitiva de la classe treballadora i les classes mitjanes catalanes a causa de la inflació. És necessària la deflació de l’IRPF* per evitar que el creixement nominal dels sous es tradueixi en un salt de tram impositiu injust, el que hem definit com un increment de la pressió fiscal encoberta que castiga a qui ja té dificultats per arribar a final de mes.

El concert econòmic com a solució estructural

La solució a aquesta situació de precarietat no passa per pedaços ni per la negociació de models de finançament autonòmic caducs. L’única via viable per garantir la viabilitat del nostre estat del benestar és el concert econòmic. Això implica no només la recaptació de tots els impostos, sinó especialment la capacitat normativa total; és a dir, el dret de la societat catalana a decidir si apuja o abaixa els seus impostos en funció de les seves necessitats i model de país.

En aquest sentit, cal redefinir el concepte de solidaritat. La solidaritat, si és imposada per l'Estat, esdevé un expoli; només podem parlar de solidaritat si és decidida des de les institucions catalanes

La protecció de l'estat del benestar

Finalment, la política fiscal ha de servir per protegir el model de cohesió social. Projectes com el decret d'habitatge estatal són exemples de com una mala regulació pot generar inseguretat jurídica. No és admissible que l'administració traslladi la seva responsabilitat en matèria social als petits propietaris . L'estat del benestar es manté amb impostos precisament perquè sigui el sector públic qui garanteixi l'accés a drets fonamentals, sense carregar aquesta responsabilitat sobre la ciutadania.

Catalunya té una oportunitat històrica per exercir la seva força política a Madrid i exigir un canvi de paradigma. Només amb la clau de la caixa i la plena sobirania fiscal podrem avançar en el camí cap a la independència de Catalunya per oferir el futur de prosperitat , benestar i llibertat que la ciutadania del País mereix i necessita.