Home de consens al servei del País
Aquest contingut d'àudio està generat mitjançant IA
Avui que fa dos anys del traspàs de Joan Rigol, em permeto escriure unes lletres sobre el seu llegat.
Joan Rigol, amic i company de partit, conseller de Treball i de Cultura, Vicepresident del Senat, diputat al Parlament de Catalunya i President del Parlament, a banda de la seva representació en diferents Institucions: el Monestir de Monserrat, la Sagrada Familia, en ambdós com a President, i la seva dedicació als Jesuïtes i Càritas, com ocupacions a finalitats socials.
Rigol era un home de consens, de pacte, creia fermament en la negociació, i en totes les etapes de la vida aquesta va ser un objectiu. Democristià fins a la medul·la, defensava les seves conviccions, malgrat que les relacions amb la cúpula de CiU i la d’Unió mai van ser un camí fàcil.
El seu pensament –que sovint comentava en els seus discursos– era proper al de Pau Sisè i a Jacques Maritain, i demostrava les seves profundes conviccions religioses i el seu sentit institucional.
La discrepància política amb el seu partit, on havia militat més de 40 anys, i la seva posició favorable a l’independentisme, el va fer dimitir d’Unió i crear Demòcrates junt amb altres antics militants com ara Toni Castellà, Titon Lailla i jo mateixa. Com sabem, els temps i la societat catalana havien mutat, el Dret a decidir del futur dels catalans, el concert solidari, la sobirania i la independència de Catalunya, van fer moure el tauler polític.
Per Rigol ser President del Parlament no era un càrrec més, va ser el càrrec que més satisfaccions li va donar; era el final d’una carrera política i considerava un privilegi ostentar-lo. Això em deia dos anys abans de plegar i m’ho repetia sovint pensant que jo li seguiria en el càrrec.
L’Associació d’Antics Diputats, que jo presidia, també a continuació d’ell, li va dedicar un homenatge i va publicar un Butlletí arran del seu traspàs. Va ser un reconeixement al seu esperit i la seva petjada.
No és fàcil sintetitzar la figura d’en Rigol. Sovint tenia un sentit crític, i també autocrític, respecte del temps que li havia tocat de viure i respecte del Procés viscut a Catalunya. Defensava les Institucions i sempre deia que s’havien de dignificar. Era crític en el to i en les formes dels darrers temps.
Rigol se sentia un home d’Unió, de la Unió de Carrasco i Formiguera, la Unió que va descriure el Pare Hilari Raguer, monjo de Montserrat. La Unió de l’humanisme cristià, la del comunitarisme i la justícia social, la del catalanisme sense embuts, que estimava Catalunya i tenia un gran sentiment de pertinença.
Joan, has deixat una gran empremta i et recordarem sempre.
