Gràcies

Article publicat originalment a Segre.

En conèixer dimarts 21 al vespre el traspàs del mestre Josep Vallverdú, la primera paraula que em va venir al cap va ser Gràcies! I estic convençut que no vaig ser l'únic que va tenir aquest reflex.

Gràcies per una llarga i profitosa vida al servei de l'escriptura, en tots els seus gèneres, i d'un ideal de nació en què la llengua i la cultura són la base d'allò que ens fa poble i ens permet viure junts.

Gràcies per:

–La G de Generositat. Josep Vallverdú era més partidari de dir sí que no. Ho vaig constatar quan li vaig sol·licitar que fes el pròleg del meu llibre Quan érem lleidatans. Va ser un dels meus primers llibres publicats i ell no va dubtar ni un segon a escriure un esplèndid text, que em va fer enormement feliç, malgrat que vàrem tenir un debat sobre el propi títol del llibre. Trec aquest exemple no per vanitat, sinó perquè és una pàgina viscuda personalment, i perquè estic segur que molts altres escriptors i ciutadans s'hi poden sentir reflectits.

–La R de Raó, perquè sempre va exercir el seu mestratge des de la racionalitat d'unes conviccions profundes. La seva defensa d'una Lleida il·lustrada, que forma part intrínseca de la catalanitat, amb unes arrels sòlides, una Lleida mestressa del seu destí de capital de Ponent. I Raó en la seva lluita contra el lleidatanisme, aquesta visió política eixorca nascuda d'un conservadorisme extrem, i que tenia com a objectiu anorrear la catalanitat intrínseca de Lleida i tot el Ponent. Gràcies també per la Raó que va posar sempre en aquest combat a favor de la veritat.

–L'A d'amor, d'amistat, d'amabilitat, d'acció. Amor a la seva família, als pobles i ciutats on va viure i treballar (que n'han guardat tots un bon record), als seus amics (que van ser múltiples, diversos i variats), a la seva professió de mestre (exercida amb talent i compromís), al seu país (que és el nostre i al qual va servir amb la paraula i l'acció, persistència i passió), i a tothom que va connectar amb ell. I tot aquest amor exercit amb amabilitat al servei d'una direcció clara a favor de l'enaltiment de la llengua, de la cultura i del país. El seu amor no va ser mai territorial, sinó que fou un amor nacional, integrador i conseqüent.

–La C, de Cap, de Cor i de Caràcter. Del cap i del cor que va posar sempre en les seves accions. Del Cor què va estimar la Isabel i l'Antonieta i el seu fill Eloi. Llegir les cartes d'amor que va adreçar, ja granadet, a l'Antonieta Vilajoliu, i que Francesc Canosa va recollir en una apassionant publicació, és un cant a la bellesa, a la vellesa i a la condició humana. I sempre al costat del cor, el cap. Un cap ben moblat que li va permetre comptar amb el favor de milers de lectors. Un cap que li va permetre excel·lir en tots els gèneres literaris que va conrear. Tot plegat amb un caràcter tremp, que posava a cadascú i a cada cosa al seu lloc.

–La I d'Il·lusió. Sempre que vàrem coincidir el vaig trobar il·lusionat per algun projecte i interessat pels projectes que li feies conèixer. Era un home positiu, algú que havent conegut la força i la maldat de la fera estava convençut que ens sortiríem a poble. Malgrat les dificultats de la vida, sempre trobava forces per tirar endavant idees i projectes de tot tipus, i de fer-ho amb companyia, perquè va saber establir sinergies amb d'altres, des de la generositat i la defensa de causes nobles.

–La E d'Esperança. L'esperança que tenen els qui veuen l'obra llarga es disposen a fer-la amb una contribució personal i insubstituïble, hora a hora, dia a dia. L'esperança que va fer que en ple franquisme fos un dels contribuïdors de Lleida, problema i realitat, un llibre que va servir per fer a la foscor, que va permetre obrir els ulls a molts, que va reafirmar les conviccions també de molts que va trencar el tel densíssim del silenci imposat. I l'Esperança que va fer que escrigués llibres per a infants i joves en uns temps en què alguns donaven per liquidada o moribunda la llengua que Vallverdú posava en coneixement al servei de les noves generacions.

–la S de Servei. Són innumerables els serveis que Josep Vallverdú ha fet a Lleida, a Ponent, a Catalunya, als Països Catalans, tant des del seu mestratge literari com del seu mestratge cívic. Tot plegat des del seu mestratge generós, basat en la raó, l'amor, l'amistat, l'amabilitat, l'acció, el cap i el cor, el caràcter, la il·lusió, l'esperança i la vocació de servei.

Des del dolor de la pèrdua, sorgeix un espontani agraïment, però també sorgeix el crit i el compromís de continuar defensant els seus ideals, que no són altres que voler una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa.