Els corsos no tenen la patent

A l’editorial de VilaWeb del passat 11 de novembre (A Còrsega hi ha el futur de l’extrema dreta catalana), Vicent Partal assenyala amb molt d’encert el perill que suposa la mutació ideològica que s’ha produït a Còrsega, on antics militants independentistes han acabat confluint amb l’extrema dreta francesa. El cas de Nicolas Battini –que ha passat de defensar la independència corsa amb les sigles de l’FLNC (Front d’Alliberament Nacional de Còrsega) a fer pinya amb Marine Le Pen– és, com adverteix Partal, molt més que una anècdota local: és un avís sobre què passa quan la por i el rebuig a la immigració substitueixen el projecte nacional com a motor polític.

El que s’ha vist a Còrsega amb Nicolas Battini no és un simple episodi local d’extrema dreta, sinó un mirall incòmode que reflecteix riscos latents a casa nostra. Battini, que fa dotze anys es declarava revolucionari d’esquerres i defensava la independència corsa amb els símbols de l’FLNC, s’ha convertit avui en un aliat de Marine Le Pen, la veu més emblemàtica del nacionalisme francès més centralista. L’antic independentista que combatia París des de la clandestinitat ara s’hi abraça en nom d’una altra causa: la lluita contra la immigració i l’islam.

Aquesta metamorfosi no és tan casual com podria semblar. És la conseqüència d’una mutació ideològica que substitueix el projecte d’emancipació nacional per un projecte identitari basat en la por. Quan el nacionalisme deixa de tenir com a enemic l’Estat que oprimeix i posa en el seu lloc l’immigrant, el sentit polític de la nació es desfigura. L’independentisme es converteix en màrqueting local, una etiqueta útil per captar vots, però buida de contingut emancipador.

A Còrsega, aquesta transmutació s’ha consumat amb la coalició entre Unione di i Patriotti i el Rassemblement National. El missatge és clar: quan el racisme esdevé l’eix vertebrador, la nació esdevé prescindible. I aquesta és la lliçó que Catalunya hauria d’aprendre abans no sigui massa tard.

El cas de Sílvia Orriols i Aliança Catalana presenta ecos inquietants d’aquesta mateixa dinàmica. Com Battini, Orriols ha sabut vestir el discurs antiimmigració amb els colors del nacionalisme. La seva retòrica barreja reivindicació identitària amb islamofòbia i culpa sistemàticament l’estranger de tots els mals: la inseguretat, la sanitat, l’habitatge. En fer-ho, desplaça el centre del debat polític –de l’espoli fiscal, la dependència de Madrid o la manca de sobirania– cap a un enemic intern imaginari, més fàcil d’identificar i més útil per a la mobilització emocional.

Com a Còrsega, la temptació d’aquest discurs rau en la seva simplicitat. Promet protecció davant un món que canvia, apel·la a la identitat en termes de sang i religió, i transforma el nacionalisme cívic en una identitat excloent. Però l’experiència corsa ens mostra què passa quan aquesta deriva s’imposa: el projecte d’alliberament acaba subordinat a una causa aliena i reaccionària. En nom de la defensa de la nació, s’acaba servint els interessos dels qui la neguen.

Hi ha, però, almenys tres raons per a l’esperança i per a la resistència a aquesta mutació.

1. La tradició democràtica i inclusiva de l’independentisme català. El moviment per l’autodeterminació a Catalunya s’ha construït, durant dècades, sobre una base cívica i plural. Ha integrat gent vinguda d’arreu, sense distinció d’origen o religió, amb una idea compartida de sobirania i justícia social. Preservar aquesta obertura és la millor vacuna contra el populisme identitari.

2. L’experiència política i social acumulada. Catalunya ha conegut l’autoritarisme i el menyspreu estatal. Sap que el centralisme es combat amb democràcia, no amb exclusió. Qui posa l’accent en l’odi a l’altre acaba servint el mateix poder que diu combatre.

3. La consciència europea i global. L’independentisme català no neix com a reacció tancada al món, sinó com a proposta per encarar-lo amb llibertat. Reduir la nació a una trinxera ètnica seria trair-ne l’essència.

El camí de Battini és un avís, no un destí inevitable. Còrsega ens mostra què passa quan la identitat substitueix la llibertat com a motor polític. Catalunya, que ha sabut fer de la diversitat una força, ha d’escollir ara entre dos models de país: el que construeix sobre la por o el que s’edifica sobre la llibertat.

El futur dependrà de si l’independentisme continua essent un moviment per emancipar persones o si, seduït per la demagògia fàcil, esdevé una còpia més del populisme europeu. El cas cors ens mostra el camí que no cal recórrer. Que serveixi, doncs, d’advertiment, no de precedent.