El quart de segle perdut

Com pot ser que, aparentment, l’economia catalana vagi com un coet i, en canvi, el ciutadà de peu percebi tot el contrari? Aquesta dissociació és fruït del que ja podríem anomenar “el quart de segle perdut”. La Cambra de Comerç de Barcelona va publicar un informe la primavera passada que alertava que, mentre el PIB de Catalunya havia crescut gairebé un 50% des del 2000, el PIB per càpita no havia arribat al 15% d’augment. De fet, en termes de renda disponible (els ingressos després d’impostos i transferències públiques), els catalans estem iguals que l’any 2000, sense haver recuperat mai els nivells pre-crisi, del 2008. En el marc europeu, hem passat d’estar un 5% per sobre la mitjana europea en PIB per càpita, a estar-ne un 12% per sota.

El que abans era una veritat incòmoda, ara ja és una obvietat denunciada per tots els economistes catalans. Segons Jordi Galí (CREI-UPF), “el model de creixement de Catalunya de les dues últimes dècades ha estat un fracàs sense pal·liatius”. Un model econòmic basat en el creixement extensiu, a base d’augment accelerat de la mà d’obra (estrangera), en comptes de l’increment de la productivitat. De fet, tal i com indica el propi economista, aquest model “és en bona part responsable de molts altres mals que ens afecten, incloent-hi la crisi de l’habitatge, la pressió sobre els recursos naturals, els resultats pèssims del sistema educatiu, o el retrocés en l’ús del català”. D’una manera similar es manifestava Guillem López-Casasnovas al monogràfic sobre el canvi demogràfic i l’economia catalana de la Revista Econòmica de Catalunya: “Aquest model és un xollo per a l’Estat, que salva la seva balança comercial, omple els comptes amb el turisme i deixa les comunitats autònomes sense l’acompanyament en el finançament autonòmic de les polítiques socials que els grups de població més fràgils necessiten”. Especialment important són les derivades culturals, lingüístiques i polítiques d’aquest model: “La complicitat dels beneficiaris de la perpetuació d’aquest model econòmic forma una aliança molt forta amb el poder central, i pot acabar provocant una forma de nacionalisme aliè del qual en treu rèdit per diluir la identitat i el sentit de pertinença al país.”

En comptes d’abandonar aquest model fracassat, els socialistes han premut l’accelerador. Un informe del Departament d’Empresa i Treball ja alertava que més del 92% de l’ocupació creada neta a Catalunya corresponia a treballadors nascuts fora de l’Estat Espanyol. No obstant això, cal fugir d’anàlisis criminalitzadores de l’immigrant, que més que culpable, és carn de canó del sistema. En un clarivident article de l’enginyer Xavier Roig al Via Empresa, l’autor assegurava que seria un error estigmatitzar l’immigrant. Quina culpa en té que alguns sectors el cridin per activa i per passiva?

En lliure mercat, les empreses no només competeixen pels clients, sinó també pels treballadors. En cas d’escassetat d’aquests, només les empreses més productives, que puguin pagar uns salaris més atractius, s’enduran els millors treballadors (o els únics). La resta, o fan esforços per millorar la seva productivitat o hauran de tancar. No és greu, és el procés anomenat destrucció creativa, i precisament el darrer Nobel d’Economia, Philippe Aghion, ha estat premiat per la seva recerca en la qüestió. La immigració a gran escala ha aturat el mecanisme de la destrucció creativa, fent que sectors sencers, de baixa productivitat, hagin pogut sobreviure dopats amb mà d’obra barata. No és sorprenent, doncs, que els salaris mitjans estiguin estancats. El dúmping social és doblement perniciós, ja que s’externalitza al sector públic l’haver de pal·liar la misèria d’aquesta nova classe treballadora precària i desarrelada. És, en paraules de l’economista Miquel Puig, una subvenció encoberta a aquests sectors poc productius.

Tot això ens porta a un model basat en el creixement, però no en el progrés, tal i com explica Modest Guinjoan al seu nou llibre “Créixer o prosperar: Catalunya davant del mirall”. També és important destacar que aquest creixement extensiu provoca uns fluxos de persones inassumibles per un país que aspiri a la cohesió social i l’arrelament, en què cada any arriba la població equivalent a l’Hospitalet de Llobregat i se’n va l’equivalent a una Lleida.

Catalunya necessita líders que apostin fort per un canvi total de paradigma. Cal posar el focus en els salaris i la productivitat, en comptes del nombre d’ocupats. Altrament, Catalunya es veurà abocada, encara més, a la precarietat generalitzada, una crisi d’habitatge creixent, el col·lapse dels serveis públics i la descatalanització definitiva del nostre país.