Fundació Fundem la República
Tornar enrere

Editorial: Les eleccions de la marmota

Fundem7 d’octubre del 2026

Cada vegada que Espanya entra en crisi política, Catalunya rep el mateix missatge: cal esperar. Esperar que es formi un govern, que es recomponguin les majories i que Madrid torni a funcionar. Amb la convocatòria d'eleccions anticipades per part de Pedro Sánchez, el país torna a quedar en suspens, pendent d'una nova batalla electoral espanyola.

Aquestes eleccions, però, són alguna cosa més que la conseqüència d'una derrota parlamentària. Són un nou episodi de la vella confrontació entre les dues Espanyes: una esquerra i una dreta que competeixen pel poder, pel relat i fins i tot per la definició del mateix Estat. Canvien els protagonistes, però el guió és sempre el mateix.

El risc és que Catalunya torni a deixar-se arrossegar per aquesta dinàmica. Durant les pròximes setmanes se'ns dirà que hem d'escollir entre frenar la dreta o derrotar el sanchisme. Però aquesta no és la pregunta que hauria d'ocupar el debat català. La pregunta és una altra: què volem que sigui Catalunya?
Tant se val qui governi a Madrid. Cada vegada que la política espanyola entra en mode electoral, Catalunya deixa de ser un subjecte polític per convertir-se en un argument de campanya. Uns invoquen la convivència; els altres, la unitat d'Espanya. Però gairebé ningú no parla de Catalunya com una nació amb interessos propis.

La convocatòria també posa de manifest una altra realitat. Davant la impossibilitat de mantenir una majoria estable, Pedro Sánchez ha optat per tornar a les urnes. És una decisió que li pertoca, però costa evitar la impressió que la prioritat es limita a preservar les expectatives electorals del PSOE.
Mentrestant, els problemes de Catalunya continuen esperant. El dèficit d'infraestructures, el finançament, Rodalies, la situació del català o les inversions pendents no desapareixen perquè Espanya entri en campanya. Simplement queden ajornats una vegada més.

Aquesta és, potser, la principal lliçó que Catalunya hauria d'extreure d'aquestes eleccions. No podem continuar subordinant la nostra agenda als cicles polítics espanyols. Cada crisi a Madrid acaba paralitzant els interessos del país, mentre els grans debats catalans queden eclipsats per la mateixa confrontació de sempre.

Com en tantes altres ocasions, aquestes eleccions es presentaran com un nou capítol de la lluita entre les dues Espanyes. Però Catalunya faria bé de no deixar-se arrossegar i convertir-se en un actor secundari d'aquesta història. El nostre futur no es decidirà escollint quina de les dues Espanyes administra millor l'Estat, sinó recuperant la capacitat de pensar i actuar des d'un projecte propi. Mentre Espanya es mira obsessivament al mirall de les seves dues ànimes, Catalunya no pot limitar-se a contemplar-ne el reflex. Ha de mirar endavant i preguntar-se quin país vol ser.

Perquè el veritable dilema d'aquestes eleccions no és si governarà una Espanya més progressista o una Espanya més conservadora. El veritable dilema és si Catalunya continuarà deixant que el seu debat polític quedi absorbit per una batalla que no és la seva o si, finalment, decidirà tornar a situar el seu propi futur al centre de la política.