Contra la inferioritat lingüística

Sempre hauria de ser un bon moment per parlar de la nostra llengua, però sembla que mai no és un bon moment per parlar-ne amb optimisme. Avui mateix, les dades conviden més aviat a parlar d’emergència lingüística. I aquest és, precisament, un dels motius que han propiciat l’impuls de l’exposició “Som el que parlem. La nostra llengua, el nostre país”, que ara arrenca el seu itinerari pels Països Catalans des de Girona i que fa un repàs del passat i del present del català però que, sobretot, interpel·la tothom per garantir-ne el futur. Des de la Fundació Fundem la República busquem aquells pilars que han de fonamentar i fer possible el camí col·lectiu que vam recórrer quan parlàvem d’un nou país, d’una realitat que fos millor per a tothom que visqués a Catalunya. I la llengua pròpia és, naturalment, un d’aquests pilars.

El contingut recollit en els plafons de la mostra acredita que el català ha viscut moments d’esplendor en què fins i tot ha encapçalat el món del coneixement, però també que fa segles que no gaudeix d’un context prou favorable. El balanç entre les èpoques en què se n’ha volgut afavorir la preeminència i els períodes en què o directament se l’ha perseguit o simplement se l’ha desprotegit és clarament desequilibrat. Durant les darreres dècades, per exemple, podem distingir dos grans períodes. Durant la dictadura es buscava directament l’extinció del català a través de prohibicions i de tota mena d’accions coercitives. I, en democràcia, tot i la teòrica protecció que promulga la seva constitució, l’hostilitat de bona part dels estaments de l’estat espanyol és cada cop més desacomplexada, fins al punt que algunes resolucions judicials semblen seguir l’esperit que amarava la instrucció que el fiscal del Consell de Castella, José Rodrigo Villalpando, va transmetre als corregidors del Principat de Catalunya el 1716: “pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte, y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación, com el de los Catalanes, es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado...". De fet, darrerament, fins i tot sembla que ja s’obviï la prevenció d’actuar amb temperància i dissimulació. Potser per això, cinquanta anys després de la mort de Franco encara seguim parlant de normalització lingüística, perquè la nostra llengua no ha assolit una situació de plena normalitat.

Normalitzar una llengua consisteix en socialitzar-la, fer-la quotidianament omnipresent. I és evident que durant molts anys s’ha fet molta feina en molts àmbits. Perquè conèixer i parlar una llengua és un privilegi que té a veure amb una determinada manera de concebre el món. El català no és l’única llengua que es parla a Catalunya, però és l'única llengua que només es parla en l’àmbit nacional català; per aquesta particularitat és, indiscutiblement, la llengua pròpia de Catalunya. I els qui menystenen aquest concepte són, precisament, els qui més hi haurien de reflexionar. La llengua pròpia d’un país hauria de ser, per definició, la llengua habitual. En una Catalunya independent, el coneixement de la llengua catalana no seria -no serà- només un dret (massa sovint i massa fàcilment vulnerat), com està fixat en l’actual marc jurídic autonòmic. El català paga el preu de ser una llengua nacional que no disposa dels elements de robustesa que té qualsevol llengua estatal pel simple fet de ser estatal; i no només això, sinó que, a més del fet de no tenir un estat, en té un que hi va a la contra.

Abans he parlat de contextos. I el context actual no és el mateix, per exemple, que el que va propiciar la unanimitat a favor de la immersió lingüística, en una època en què accedir al coneixement del català era percebut com una oportunitat, perquè ara, en canvi, hi ha molta gent -massa gent- que el percep com una nosa i aprendre’l i usar-lo sembla una murga. Un escenari que es veu agreujat pel fet de tenir un govern de la Generalitat amb unes pulsions espanyolistes que es detecten en molts altres àmbits, com l’administració, la justícia, l’ensenyament o la televisió. I, també, per l’efecte de l’onada migratòria massiva, que a més de tensar els serveis públics, tensa també els drets dels catalanoparlants i afavoreix usos i comportaments lingüístics subalterns: des de donar per fet que no ens entendran si demanem un tallat a penjar contingut en castellà a les xarxes pensant que així arribaran a més gent, passant per no molestar un metge que ens atén sense la més mínima voluntat de respectar la nostra manera natural d’explicar-li què ens fa mal. La responsabilitat és, doncs, compartida. Els factors que mantenen o agreugen l’anormalitat són tranversals. Hi ha un entramat polític i judicial que ha premut l’accelerador contra el català. Hi ha la pressió d’una demografia que ha canviat molt en molt poc temps. Hi ha, des de les institucions, una tendència a perdre energies en debats acadèmics sobre qüestions com els desdoblaments o la supressió dels diacrítics que afavoreixen la inseguretat entre la gent més aviat predisposada a usar el català en les seves comunicacions. La llista és molt llarga.

En aquesta situació d’emergència, parlar català és un dret i, gairebé, és un deure. També és una obligació de l’administració garantir i estendre la presència de la llengua pròpia del país en tots els àmbits de la vida quotidiana. Cal canviar actituds i repensar estratègies i això implica canviar la perspectiva i no situar-nos nosaltres mateixos en un marc mental d’inferioritat lingüística. Ben al contrari, cal que ens rebel·lem contra la inferioritat lingüística. Perquè ningú se sent atret per aprendre i usar una llengua “inferior”. Així que cada cop que renunciem a usar el català hem de tenir consciència que estem debilitant la nostra llengua i, per tant, estem debilitant la nostra identitat. Una identitat que sempre ha estat inclusiva i oberta al món. Els qui volen relegar la llengua és perquè entenen que la llengua és la pàtria, la nació i per això la combaten com ho fan. Si els catalans no reivindiquem el nostre dret a parlar en català, qui ho farà? Joan Fuster, ens recorda que “la llengua no ens la regalarà ningú, l’haurem de guanyar dia a dia”. Comencem avui, demà pot ser massa tard.