9N, onze anys després

Fa poc més d’una dècada, el 9 de novembre del 2014, els catalans eren cridats a les urnes per pronunciar-se sobre la independència del nostre país. Era el primer cop en segles que el poble català exercia el dret a decidir sobre la seva sobirania. Pocs anys abans s’havien convocat consultes sobiranistes a nivell municipal, però l’any 2014 era la primera vegada que es convidava tot el poble català a exercir l’autodeterminació. En aquest sentit, podem parlar d’un primer pas i d’una fita històrica. Un fil roig unia aquella consulta amb la commemoració dels tres segles de la liquidació de les llibertats i les institucions catalanes, després del resultat de la Guerra de Successió de l’any 1714.

La consulta del 9N relligava amb dos fets europeus de molt relleu: el primer, el referèndum d’independència d’Escòcia, que acabava de celebrar-se feia tot just dos mesos, concretament el setembre del mateix any 2014. Certament, el resultat havia significat la derrota dels independentistes escocesos, per un marge força estret. Tanmateix, per a nosaltres els catalans, el fet notori era que el poble escocès havia pogut votar amb plena normalitat democràtica, i, en aquest sentit, coincidia plenament amb les nostres aspiracions. El present unia els anhels de dues velles nacions europees, que lluitaven per un futur en llibertat. El segon fet rellevant de simbolisme i significat europeus era que el 9 de novembre coincidia exactament amb els 25 anys de la caiguda del mur de Berlín. Dia per dia, amb un decalatge d’un quart de segle, Catalunya intentava enderrocar un altre mur, aquell que li impedia viure en plena llibertat.

El 9N es va celebrar malgrat l’oposició radical del govern espanyol, i gràcies a la determinació i habilitat del govern català. Un govern que va comptar amb la implicació decidida i compromesa de milers de voluntaris, que van ajudar decisivament a superar les barreres que les institucions de l’Estat havien anat construint per impedir la consulta. L’èxit de participació, acompanyat d’una organització modèlica, van deixar el govern espanyol desconcertat i noquejat. El seu orgull va quedar tan ferit que es van conjurar perquè un fet com aquell no tornés a passar mai més. Això explica, en gran part, la reacció histèrica, violenta i brutal dels governants espanyols quan tres anys més tard es va celebrar el referèndum de l’1 d’octubre. S’havien conjurat dient “nunca más”, i es tornaven a trobar amb un poble decidit a defensar l’autodeterminació i la llibertat.

Pocs dies després de la consulta del 9N, en plena eufòria dels independentistes catalans i amb el govern espanyol fent les primeres passes per querellar-se penalment contra els organitzadors de la consulta, vaig fer com a president una conferència solemne en la que dissenyava el full de ruta per caminar cap a la independència. En aquella conferència vaig proposar eleccions anticipades de caràcter plebiscitari, llista única independentista i pla d’acció conjunt. Calia aprofitar el moment dolç que vivíem i capitalitzar els èxits aconseguits.

Vuit mesos després va acabar passant, amb matisos, allò que era el nucli central de la meva proposta política. Es van celebrar eleccions plebiscitàries, es va fer la llista conjunta de Junts pel SÍ, i es va pactar un full de ruta acordat entre tots els actors sobiranistes, partits polítics i teixit associatiu, tret de la CUP que va renunciar a ser-hi. En aquells vuit mesos d’espera, varen aflorar les estratègies partidistes i els càlculs personals, desaprofitant així un moment de gran avantatge estratègica del sobiranisme català. Una actitud i una manera de fer que, dissortadament, es van repetir pocs anys després arran dels fets de l’octubre de l’any 2017.

Amb la perspectiva que dona el pas del temps, ara podem analitzar millor en què vàrem encertar i en què vàrem errar. Si aquesta mirada es fes de manera honesta, i amb sentit de país, sabríem què cal fer per enfilar la victòria, i què cal defugir per evitar la derrota.  

Artur Mas i Gavarró

129è President de la Generalitat de Catalunya