50 anys de la Marxa de la Llibertat

“Enguany, l’estiu del 2026, commemorem 50 anys de la Marxa de la Llibertat (4 de juliol - 12 de setembre de 1976)

Convocada per Pax Christi, amb l’adhesió de moltes assemblees comarcals de l’Assemblea de Catalunya i de centenars d’entitats d’arreu dels Països Catalans, unitària, transversal i no-violenta, va lluitar per l’amnistia, les llibertats i l’Estatut com un primer pas cap a l’autodeterminació de Catalunya. El 22 de maig d’aquell any (1976), el ministre franquista Fraga Iribarne, la va prohibir. I, al mateix dia, els qui volíem fer la Marxa, reunits en assemblea, vam decidir unànimament, DESOBEIR: “Poble català, posa’t a caminar!”, vam dir. I, el 4 de juliol del 1976, les columnes es van posar a caminar: des d’Esterri d’Àneu, Oliana, l’Escala, Girona i la Sènia (al Principat), Guardamar (al País Valencià), a les Iles Balears i Pitiüses, al Conflent i Rosselló (a la Catalunya Nord). I van començar les primeres detencions i empresonaments: 150, els dies 3 i 4… i molts centenars més durant tot l’estiu. Una forta repressió de tota mena que va afectar desenes de milers de persones que varen decidir desobeir la prohibició i fer la Marxa de la Llibertat. Fins al 12 de setembre, que la Marxa va arribar al monestir de Poblet (un servidor, no pas, perquè estava empresonat a la presó de Lleida, vaig ser l’últim a sortir-ne, em van dir).

Durant aquell estiu, els marxaires vam passar per més de 300 pobles, viles i ciutats, fent l’acte de desobediència civil no-violenta més significatiu del final de la dictadura franquista. L’enyorat Lluís M Xirinacs va definir la Marxa (després de quaranta anys de dictadura) com “una llavor i esperança de futur” i també crec que va ser això.

Vaig formar part de la Columna Lluís Companys, que sortia des d’Oliana (Alt Urgell), passant per la Cerdanya, el Ripollès, el Bergadà, el Bages, el Solsonès, la Segarra, l’Urgell, les Garrigues, fins a Poblet, a la Conca de Barberà. La Marxa -al ser, de fet, clandestina- s’havia organitzat horitzontalment, autogestionada, depenent de grups locals que s’havien constituït a cada poble; els marxaires érem ‘com la guspira’ que anava encenent, poble a poble, comarca a comarca, el ‘foc de la llibertat’. I va funcionar: trobades, actes, manifestacions de tota mena… perseguits per la guàrdia civil o la policia espanyola, detinguts, multats, empresonats uns dies i quan ens deixaven en llibertat, repreniem la columna on tocava (hi havia un mapa amb llocs i dies… i tothom el seguia). Cal dir que l’església de base (capellans, monjos i monges d’arreu de Catalunya), molt majoritàriament, ens va ajudar, atès que Pax Christi, una entitat internacional catòlica, ens havia convocat. A més de moltes entitats de tota mena (la força motor) i assemblees locals i comarcals de l’Assemblea de Catalunya i molts militants de tots els partits democràtics. La Marxa va ser com una ‘guerrilla no-violenta’ d’un ‘poble en marxa’… i totes les columnes feien camí, durant tot l’estiu, cap a Poblet.

La repressió, aquell estiu, va ser constant i reconsagrada: desenes de milers d’hores detinguts -en comissaries, casernes de la guàrdia civil o presons- multes, cops, i fins i tot alguns atac ultra. Però, continuàvem i repreniem la Marxa on tocava aquell dia. Les forces de repressió no se’n varen sortir. Els marxaires, joves no-violents, resistents i tenaços, els vam guanyar!

Ara que han passat 50 anys, crec sincerament que la Marxa de la Llibertat va ser l’escola més gran de democràcia i catalanitat per a desenes de milers de joves catalans: molts d’aquells joves han estat actius i responsables associatius, regidors, alcaldes, diputats (de tots els colors polítics). Dècades de ‘fer país’: de construcció de les bases d’un país i d’exercici de llibertats.

Fins al 2017, on -guanyant -massivament- el Referèndum d’autodeterminació de Catalunya, vam estar a punt de fer el cim, de fer la independència. Però va tornar a caure -implacable- la repressió de l’estat espanyol: presó, exili del president de la Generalitat i part del Govern (que encara dura), multes,… i, altre cop, sensació de derrota.

Estic segur, emperò, que les llavors de victòria de la Marxa, de les estructures d’Estat que Catalunya ha anat construint en les darreres dècades i la victòria de l’1 d’octubre, arrelaran i, tard o d’hora, creixeran i floriran.

De la Marxa, queda escrita una detallada crònica (“40.000 hores detinguts - La Marxa de la Llibertat”, que vaig co-escriure amb Jordi Rosés) i en queda el record col·lectiu de milers de joves d’aleshores (avui, traspassats o ja molt grans).

Aquest cinquantè aniversari es commemorarà aquest estiu en actes unitaris en diverses viles catalanes i a Poblet el 12 de setembre.”